Bocins de nit

Nou col·laborador: Rafa

(és que et mereixies una rebuda més sonora, home) 

Des de la perspectiva de la mà podia veure tota la sala. Petita, blanca, neta i tancada. Com odiava l'estiu. Encara rai que no ens vam quedar a Tenerife, m'hagués mort de calor va dir ell. Tu sempre queixant-te, no entenc com no pots acostumar-te a lo que hi ha. Alguns donarien tot per lo que tu tens. En aquell moment vaig baixar la mà, no se per què la vaig mantenir tanta estona aixecada. Possiblement em feia mandra baixar-la. Ara torno. Vaig aixecar-me per anar a sentar-me a una altra habitació. El trajecte de l'habitació blanca a la de les rajoles color perla va ser interminable. Quan vaig entrar al passadís que donava a la sala de les rajoles color perla es va començar a sentir la Simfonia numero 5 de Beethoven. A la Marta sempre li havia agradat aquella peça. Quan em faltava molt poc per arribar a la sala de les rajoles color perla vaig trobar, en un altre passadís, la Mona, la gossa de la Marta. La gossa estava al final del passadís pensant cap on giraria, cap a l'esquerra o cap a la dreta. Finalment, després d'uns tres minuts llargs, va girar a la dreta. Donava igual cap a on girés ja que no tenia cap preocupació que la motivés a continuar per un cantó o per un altre. Va ser bastant curiós.

Finalment vaig arribar a la sala de les rajoles de color perla i m'hi vaig assentar. Vaig començar a fer lo que tocava mentres em vaig ficar a pensar en l'ultima frase que la Marta havia pronunciat: "Alguns donarien tot per lo que tu tens". Una frase curta però directa. Aquella frase es va clavar al meu pit i va

I a tu qui t'ha enganyat, per a que vinguessis aquí? Em preguntava el Litus, rient, quan em va veure per primer cop. La meva resposta va ser: no ho sé, tenia curiositat per saber què dimonis -o més aviat què àngels- era un recés.

Per a la resta dels allí presents, no ho sé pas, el què aquesta paraula significa, però per a mi va ser això: desconnexió; silenci; punt i a part...

Us ho explicaré: duia dos mesos de vida contemporània. Diumenge a la tarda, ràpid, fes l'equipatge, no perdis el bus, corre, ja hi som, ara el 74, vinga, a sopar ràpid, fer la feina, sarau amb els companys, a dormir a la una, llevar-se a dos quarts de vuit, corre corre esmorza ràpid que fas tard, i faig tard, i a classe, i al sortir altre cop el metro, i a dinar, i ara els deures, i ara rodejat de gent altre cop xerrant, i a dormir a la una, i dimarts dia dels depressius, sortim aquest dijous?, d'acord, i divendres torno a Lleida, Terradoooo, vine que farem unes braves, surts aquesta nit?, ei Ignasi que demà assagem que hem canviat l'hora perquè, ai ai ai que és diumenge a la tarda, ràpid, fes l'equipatge, no perdis el bus...

Al principi estava bé, però ara... rodejat de gent per totes bandes, necessitava estar una mica aïllat del món, poder pensar sense dos milions de barcelonins i un altre milió de guiris fent soroll, estar lluny de la city, en pau i tranquil·litat amb mi i la natura, sol, sol, només amb els qui estimo, parlar de quelcom que no fossin els estudis ni les trivialitats de cada dia...

I em van proposar desendollar-me.                 &nb

 .

(nota del traductor arameu-català: qualsevol semblança entre el profeta aquí descrit i personatges com Jesús o Zaratustra és pura coincidència -o no)

.

(altre cop el traductor arameu-català: però mireu al vostre voltant i no us en aneu a 2000 anys enrera. Que estem voltats de profetes de carnaval -o no)

.

Carta del capità Haddock als habitants de Bocins de nit.

... Llegeix més... Lee más... Legu pli...

–Per què hi ha tantes llums, avi?

            La veueta pertanyia a una nena d’uns vuit o deu anys, petita i primeta, que caminava al costat d’un home gran i desgastat pel pas del temps i les preocupacions. Somrient, la nena fixà els seus dos ulls color maragda en el cabell i la barba del seu avi. “Si tinguessin llum pròpia, brillarien més que aquests fanalets esmorteïts que omplen els carrers per Nadal”, pensà. I somrigué alegrement.

            Al seu voltant, grans habitatges completament il•luminats s’aixecaven majestuosos. On no hi havia cap finestra, lluïen grans cartells publicitaris. Entre ells, per sobre els vianants, milers de bombetes blanques i grogues i vermelles omplien el cel de figures de colors, formant ara un Pare Noel, ara un arbre de Nadal, ara mil i una formes fantàstiques i diferents. Però, menys una nena petita, ningú no semblava adonar-se’n.

            –Per què hi ha tantes llums, avi?

            I avi i neta caminaven lentament i en silenci per la vorera