Bocins de nit

Don Bartomeu somrigué. En Roc i n'Elena feia una bona estona que se n'havien anat, i ell s'havia quedat amb la lloba, la qual encara necessitava molta atenció i un parell d'injeccions. Per sort, la ferida no era greu. Més aviat al contrari, el perill consistia en els cadells. Què farien, ara, privats de la mare? Perquè alguns veïns se n'encarregaven, però... una mare ferida pot fer embogir qualsevol. O és que us crèieu que només els humans tenen sentiments? A més, per a folls, aquests que veuen l'esperit d'en Valentí vagant pel bosc... Entre això, no sé quines històries de gavardines, i la lloba, o es convertia ell també en inventor de somnis, o se n'anava a la rourera d'ermità... Perquè don Bartomeu era home de ciència, realista, i no podia creure's qualsevol cosa. Només faltaria, ara! Imagina't si s'hagués empassat allò de... No!, però ara era diferent... Aquest cop, hi havia quelcom amagat, entre les glans i les fulles ovalades. Dirigí la mirada vers la mare lloba. Ah, si tu poguessis parlar! Un pensament se li ficà ben endins de la matèria grisa. I si l'utilitzés per a resoldre l'enigma? Però no. Com fer-ho? És impossible. Un llop ha nascut per viure en llibertat. Impossible. Impossible...

Al fons de tot del calaix més dissimulat de la taula del consultori, el peus-a-terra de don Bartomeu guardava la seva única temptació. Plató ho va dir: no convé deixar entrar els poetes a la polis, però una miqueta de vi de tant en tant no fa cap mal, i el metge agafà la seva vella antologia poètica. L'obrí a l'atzar. Mai no havia cercat un poema en concret, però, per alguna misteriosa raó -i que ningú

Comencen a entrecreuar-se de veritat els protagonistes de www.personatgesitinerants.blogspot.com. Aquesta és la meva petita contribució a aquest plurivers amb deu creadors. Com veieu, es tracta de relacionar els personatges i les històries per a que formin part d'una gran llegenda, que d'aquí dos mil anys estic segur que estudiaran els nostres rererererere(x1000)vesnets amb cara d'avorriment, com la Ilíada i la Odissea d'aquella època arcaica que es creia tan moderna.

La mare lloba s’endinsà en un bosc de roures i alzina. Li agradaven molt, a la femella, aquest arbres, ja que el seu aroma li omplia el musell de records de temps passats. Davant seu li semblà veure altre cop el seu mascle, caçant àgilment per alimentar els tres petits; a la dreta, el vell mussol savi admirant la saviesa del rei de la boscúria; a l’esquerra, fet una bola, un eriçó temorós... però això havia acabat, havia mort per sempre, havia finit, havia fet l’ànec, com aquells que intentaven caçar els cadells amagant-se entre els joncs del llac, se n’havia anat, com diuen els humans, a l’altre barri. Sí, perquè una alenada de plom sortida d’uns llavis d’acer va acabar amb les forces de l’amo del bosc, traït amb un bes, amb una presa viva emmetzinada, que l’adormí fins que els botxins foren a prop. I ara la mare lloba recordava tot allò.

            Una llàgrima li relliscà per la pell grisa. Què podia fer, ella, a

Us penjo aquí el primer personatge itinerant. Us proposo a tots que visiteu aquest blog que promet ser una teranyina extremadament enganxosa i interessant, on diferents personatges de diferents autors s'aniran entrecreuant. De moment, què us sembla la meva protagonista? És un personatge que tenia pensat però que mai no havia ensenyat a ningú. Us agrada?

"N'estava farta, farta, farta!
Sí! Ja n'hi havia prou, d'aquest color.
Sempre així. Sempre, sempre, sempre!
Sempre patint, maleït sigui, fugint d'un destí invencible i etern, corrent i corrent i amagant-se entre els arbres i els matolls, rere les roques i sota les pedres, si calia, per acabar perdent-ho tot amb un bes sortit de llavis d'acer.
No, no, no! Això no havia d'ésser així. M'hi nego!
És que hi ha algun invisible Narrador, en algun lloc, que s'ha proposat torturar-me?
I ella corria i corria i corria, com sempre havia fet.
Tota una història de caigudes i de plors, de pèrdua i desengany, corrent, fugint del fusell del caçador.
Però ara... això no havia de continuar així.
No, no podia continuar així.
La mare lloba va agafar els seus cadells, els tres que li quedaven –tres de vuit!– i sortí del bosc on havia viscut sempre.
Caminaria i caminaria, n'estava decidida, caminaria i caminaria fins que trobés, per fi!, allò que el seu cor anhelava.
El vent se n'endugué els udols. Tota una tradició de contes estava a punt de canviar.
Diuen que, allà a la vora del mar, hi ha algú que coneix l'amor..."