Bocins de nit

Els partits de dreta de la unió europea -conservadors, liberals, i nacionalistes- han promogut per majoria -i, tot sigui dit, amb l'aprovació del PSOE i molts dels grups d'esquerra- la que ja és coneguda a internet com a "directriu de la vergonya". Aquesta permetrà retenir -sinònim d'empresonar- immigrants indocumentats per un període de fins a 18 mesos amb el propòsit d'expulsar-los tot seguit de la UE. Fins ara, el període màxim de retenció a l'estat espanyol era de 40 dies. A més a més, aquell qui hagi estat expulsat tindrà prohibit de xafar fins passats cinc anys sòl europeu, pel que queda estigmatitzat a nivell internacional. Aquest procediment, critiquen diverses organitzacions d'ajuda humanitària, no és -com es vol fer creure- un mitjà per a millorar els procediments d'expulsió, sinó un sistema de control de poblacions, ja que, encara que de manera humanitària, s'està procedint a un procès de criminalització dels immigrants. Tot i això, la llei també esmenta l'obligatorietat de garantir l'assistència legal a aquells retinguts que no se la poden permetre. La mesura també afectarà a menors i demandants d'asil polític.

No penso fer una reflexió política sobre el tema, perquè crec que no cal, però m'agradaria tot i això fer-ne una de personal. No és el meu cas, perquè possiblement vaig nàixer massa aviat, però m'agradaria saber qui em consolarà a mi si un dia estimo un noi o una noia en situació irregular i, perquè ho permet una llei, l'empresonen, la jutgen, i l'envien a cinc mil quilòmetres d'aquí. M'agradaria saber-ho. I quina serà la moneda amb la qual em pagaran, é

Ja que el meu passat article va despertar polèmica, us presentaré un personatge que he conegut avui i que representaria la segona raça del yinyan. Es diu Harry Haller, àlies El llop estepari, i està extret de la novela de Hermann Hesse que duu el mateix nom. És un paio estrany en tots els sentits de la paraula: no es suïcida per la curiositat de comprovar fins a quin punt és capaç de sofrir l’ésser humà; i a la vegada és l’únic -en aquesta societat en la qual només ens ho sabem passar bé entre el soroll i el batibull d’una discoteca, o amb obres de Picasso i Velázquez- capaç d’enamorar-se de la bellesa d’un mur de pedra, vell i abandonat, del barri antic de la ciutat.

El meu bon amic Hermann explica d’ell una cosa ben curiosa: té molts amics, i aquest és un dels seus problemes. I és que a ell ja li va bé, de tenir amistats, però aquest és precisament el problema -que són això: amistats. Per a un home que -ficant-se sempre de cap en allò que el fa patir- cerca una espiritualitat, una plenitut, més grans que les que aspira a tenir la classe burgesa a la qual admira i detesta, la qualitat de les seves relacions no l’omple. Ell vol algú amb qui aprofundir, amb qui arribar a compartir els racons més amagats de la seva ànima. Però això és impossible. És el seu destí. El destí que ell mateix s’ha buscat en el seu afany d’independència a qualsevol preu.

I això m’ha recordat una reflexió que vaig fer ja fa temps, sobre el tema, que em va fer devaluar la categoria de la major part dels meus coneguts: vaig pensar que, el que és

Hi ha dos tipus de persones:

Uns, practiquen la moderació. Com menys desitgen, més tranquils estan, perquè això els allunya del patiment. Potser no ho saben, però s'emmirallen amb Buda i Shoppenhauer. Són adults i racionals.

Uns altres, en canvi, prefereixen mossegar el fang durant una eternitat a canvi de breus estonetes de cel. Són els nens, l'home més enllà de l'home, els poetes.

Els primers no coneixen la sofrença; no coneixen la infelicitat. És per això que mai no seran feliços, realment

I repetiu-me un i un altre i un altre cop, que tot té un sentit

Perquè volent escoltar una cançó al youtube (eve of destruction) he vist tot d'imatges que fan estremir i m'omplen els ulls de llàgrimes: nens amb armes a la mà, foc, fum, desesperació, violència, tortura, i repressió dels qui s'hi oposen

sí, atreviu-vos a dir-me que tot això té un sentit només perquè ens ha tocat la bola de ser entre els més pijos del món

tot és un forat, un forat enorme

i repetiu-me un i un altre i un altre cop, que tot té un sentit

i si encara creieu n'hi ha un, veniu a Barcelona

i em dieu si el meu cervell ha estat dissenyat per un malvat o per un incompetent

Sincerament, no sé a què venen expresions com la gran festa de la democràcia o la victòria de la ciutadania. Com més va, el vostre jove poeta de Bocins de Nit, socialista més-que-utòpic als 14, d'esquerres i independentista (dels de debò) als 16, internacionalista i barallat amb la divisió tradicional entre dreta i esquerra als disset, ara (19) que -per fi- pot votar i, per tant, decidir -ui com!- el futur del seu -tot i no el vaig fer jo!- país, resulta que té una desgana enorme. I no és culpa del mal de panxa que em corrompia la consciència aquest matí.

Que si és un deure més que un dret, que si després no et queixis si les coses no t'agraden, que si estàs en un sistema (Nietzsche, Sartre, Marx, sabeu que la frase no és meva) i t'has d'implicar en ell, que si és la nostra manera de canviar el món, que si (by Anakrutter, que és cristiana) Jesús ho faria, que si va costar molt d'esforç als nostres iaios (jo no els ho vaig pas demanar!), que si no hi vas ellos vuelven (típic argument de la por), que si el Rouco aquell diu que hi vagis, que si no mataran Catalunya, que si tal, que si qual... Però a mi, com més parlen -no enraonen, parlen- més me'n treuen les ganes.

I mira que m'hi esforço, no anéssiu ara a creure! Però escolto els debats, i aquesta genteta em pren per ruc; llegeixo els diaris, i veig que els nostres futurs dirigents canvien el seu projecte com qui canvia de samarreta; hi ha un atemptat, i entre condemna i condemna et renten el cap -i, contràriament al que es sol dir, no només són els del PP, els manipuladors.

M'interesso pels programes dels partits, i cap d'ells no em conv

Tots volem canviar-ho tot. El capitalisme crea desigualtats econòmiques amb els països del tercer (i del primer) món!, cridem als quatre vents. La justícia del país està corrompuda!, els polítics no saben fer la seva feina!, mira la pobresa al teu voltant!, cobra més el músic que duu la felicitat a base de CDs i concerts milionaris que el que la regala a tot déu pel carrer!, els funcionaris són uns incompetens!, els professors no saben ensenyar!, l'Església són uns vells carques!, la policia uns covards o uns maltractadors segons el dia!, els carrers estan bruts!, el canvi climàtic truca a les portes!, al Parlament es diuen el nom del tossino!, els carrers estan bruts!, (i no ens en recordem del que cobra el Ronaldinyo perquè ja hi estem massa acostumats)!, i acabem dient...

CAL UN CANVI! CAL UN CANVI! (i jo sóc el primer en proclamar-ho, i ho mantinc)

però ara ve el "però":

Què fem, nosaltres, per provocar aquest canvi? Ah!, diu un, si jo fos el president, però no el sóc... Oh!, s'exclama l'altre, si la gent m'escoltés, però no m'escolta... Uh!, dic jo, si és que ja faig moooolt, mira aquest article, mira com critico... i ens quedem tan tranquils.

DONCS NO! Si menys no, reconeguem-ho: som uns revolucionaris d'opereta (demano perdó a les seves sensibles sensibilitats sensibilitzades: sóc un revolucionari d'opereta). Molt parlar, sí, però no només amb paraules es fa la poesia, i la revolució es duu al cor, no a la punta dels llavis (i es per això que mai no n'hem fet cap en aquest país de mals oradors). Així no canviarem res de res, perquè el sense sostre de la foto de la meva entrevista a

De vegades penso que els meus personatges tenen vida. Que, com uns nous Adam i Eva, un cop els creo, el pirata, la fada, el vell de la muntanya i la mare lloba ja no em necessiten per a res i poden viure sols. I és aleshores quan em ve al cap un pensament encara més esgarrifós: sento que només sóc un personatge, un altre personatge, d'algun poeta, potser una noia, potser un noi, que es diverteix cada dia projectant en mi els seus estats d'ànim. Tot seguit, se m'acudeix: i qui l'ha creat, el meu creador? I com una ombra se'm presenten aquests éssers alliberats que fa temps jo vaig formar, modelant figures amb fang, i dient: JO.

I la vida és bonica, i el sentit de tot es troba en l'absurditat.

Si algú ho entèn, que es compri a ell mateix...

Fa un temps em vaig interessar per l'esperanto. Com podeu comprovar vosaltres mateixos, algunes coses al meu bloc tenen la seva traducció a aquesta llengua. Però un article d'el Josep Manel a Filant Prim i l'exposició de la Caterina sobre la Mafalda m'han recordat aquestes dues tires còmiques que ara us penjo:

Realment, és aquesta la única manera que tenim de tractar amb els altres? He llegit una mica sobre la vida de Zamenhof, el creador de l'esperanto: a casa parlava rus, al carrer polonés, a la sinagoga hebreu, i a segons quins barris alemany. Aquestes quatre comunitats, tot i que vivien dins la mateixa ciutat, s'odiaven, i l'amenaça era sempre present (el primer esbós de l'esperanto va ser cremat pel pare del propi Zamenhof, que era l'encarregat de la censura de la premsa jueva). Llatzer Lluis Zamenhof, aquest pobre estudiant que, a més a més, havia aprés el francés, el llatí, i el grec a l'escola, i que xampurrejava el lituà -i mira que són llengües- va arribar a la conclusió que si continuaven així la guerra era inevitable -com, de fet, ho va ser- i es va proposar de crear una llengua que servís per a que els membres de totes les cultures del món puguessin parlar entre ells en to d'igualtat.

En un congrés sobre l'esperanto, en el qual es debatia si unir aquesta llengua a alguna de les ideologies polítiques de principis del XX, Zamenhof va estar d'acord en considerar la seva creació com a apolítica, però va afirmar, també, que el seu projecte havia nascut per donar una nova manera de comunicar-se a la gent de tot el món, per a crear una nova humanitat, i que sense aquesta idea no tenia cap sentit (i per això els espe

Aquest matí, mentre cercava la lletra de la bella ciao, cançó que he après a tocar amb l'harmònica, he anat a parar a aquesta pàgina: http://www.dhnet.org.br/memoria/letrasrev/  Us la penjo per a què vegeu com ha anat tot. És a dir, que cercant una cançó que jo havia sentit cantar aquest estiu a uns italians i que no tenia ni idea de què anava, he anat a parar aquí, a una pàgina amb tot de cançons revolucionàries. Però això no és res perquè, en veure tants països diferents i tantes lletres que no coneixia -sense comptar les partitures- he decidit de visitar -perquè tot no m'ho podia pas acabar- la terra originària del meu amic Napoleón (el Bonaparte era francès, però aquest és salvadoreño). L'única lletra que hi havia penjada és la que us poso a continuació, sota el títol de Credo. Ha estat musicada per Elsa Baeza, una cantant cubana (molt recomanable, la música, per cert), i sembla ser que és molt popular per centreamèrica. Després he sabut que la versió original és d'un nicaragüense anomenat Carlos Mejía Godoy, i que el credo, per tant, no és el credo salvadoreño sinó el nicaragüense, però és igual, perquè el meu amic Napo també hi va passar una època, allà baix.

M'ha cridat l'atenció la manera de viure la religió que transmet aquesta lletra, un sentiment que em sembla molt diferent al transmès per l'avorrit i dogmàtic credo catòlic versió europea que em van ensenyar de petit quan

La filosofia et dóna preguntes; el saber et proporciona respostes. Et creus savi o filòsof?

La poesia t'impedeix quedar-te assegut al sofà; la TV t'hi obliga.

Sempre que he cregut en algun déu he pensat: i si...? i he deixat de creure-hi; immediatament, però, he tornat a pensar: i si...? i hi he tornat. Clar que després, amb un nou i si...?...

No sé per què escric res si al moment següent escriuré el contrari.

Sempre que et diguin això és així no ho dubtis, és d'una altra manera.

 Ignacio Terrado

Éste es el título de una canción de Joan Baez. La canta en castellano, por lo que os animo a escucharla. Jamás me había fijado antes en cómo se parecen las modulaciones de una voz humana y las de una armónica, pero de lo que quiero hablar hoy es de otra cosa: de la pena de muerte.

En efecto: El prisionero número nueve está encerrado en una celda con el cura del penal. No es que estén discutiendo sobre moral o haciendo elucubraciones teológicas, sino que, mañana por la mañana, el prisionero número nueve, condenado por matar a su mujer y a un amigo desleal, habrá dejado vacía la suite de su prisión estadounidense... o china, rusa, o cubana... ¡qué más da!

Le matan porque ha matado. Muy bien, muy primario: me quitas un caramelo, yo te quito otro; me pegas una bofetada, yo te pego otra; me tiras desde un puente, yo...  y aquí reside nuestro pequeño problema, ¿no es cierto? Para solucionarlo se inventó la justicia. Es decir: Has tirado desde un puente al colega, yo te tiro a ti ya que él no está en condiciones de hacerlo. Ahora bien, tenemos otro problema: ¿Quien será el encargado de matar al verdugo del asesino?, ¡Porque él también ha matado! Y, segun esta lógica, debe ser castigado por ello. ¿Será el cura del penal, quien ejecute la trágica sentencia? Pero entonces, ¿quién será el encargado de confesar a los toros de lidia? Y, más importante aún, ¿quién le confesará a él cuando haya sido castigado? Porque, al haber matado, también tendremos que matar al cura, naturalmente... Y, puesto que tanto el verdugo como el cura estarán muertos, ¿quién ser&

El poeta toca el piano davant la multitud. Què cerca entre la gentada? Què cerca enmig del tumult? Hi ha homes i dones, petits i més grans, escoltant la seva tonada. Però ell no troba i toca l’instrument compadint-se de la misèria de la gent.

Hi ha algú entre vosaltres, pregunta, algú a qui jo pugui estimar? Que passi amb mi les males estones, i em renyi de tant en tant? M’és igual si és home o dona, m’és igual si és jove o vell, si és catòlic, musulmà, budista o potser ateu, potser és blanc o potser és negre, pot tenir el rostre vermell, pot ser ros o tenir canes, una melena o res de res, m’és igual si és de Thailàndia, Natzareth o Palafrugell, potser ve d’una gal·làxia on no coneixen ni la llet, que per si no us n’havíeu adonat jo parlo sempre amb la rima dintre els ulls que són verds quan toca el Sol i castanys quan es fa fosc. Potser es dirà Camino, Margarideta o Peter Pan? Serà més guapa que la Monyos, o la mona d’en Tarzan? Però, si us plau!, gent d’allà baix que m’escolteu sense sentir, desafieu el vent de l’est, i responeu:

Hi ha algú entre vosaltres, algú que em vulgui estimar?

... Llegeix més... Lee más... Legu pli...

Vinga! Vinga! Vinga!, senyores i senyors… Participin! Ja saben: quines són les proporcions exactes de la pel·lícula ideal? Poden guanyar dos mil, m'entenen?, dos mil euros!, només enviant un SMS al 6969 o trucant al 696 43 89 44. Dos mil euros! Sí, sí, ho han sentit perfectament: res menys que... dos mil euros!, simplement per respondre a aquesta senzilla pregunta: quines són les proporcions exactes de la pel·lícula ideal? 33% sang; 33% sexe; 33% violència? O serà 50 i 50 entre sang i violència, que aquí som molt puritans? O ens tornem hippies pacifistes, ara: 99% de sexe sadomasoquista però, això sí, amb retrats de Gandhi penjats a la paret? Qui sap? La Veritat és a les seves mans! SMS al 6969 o una telefonadeta al 696 43 89 44 i responguin simplement a la pregunta: quines són les proporcions exactes de la pel·lícula ideal? Vostè té la clau! Vol afegir-hi un topping personalitzat? concurs.cavall si desitja un assassí heroïnòman; concurs.psiq si ha d'ésser malalt mental; i, finalment, i només perquè és vostè, una ganga, una inversió extremadament segura: concurs.mateu.l'imbècil.inepte.menyspreable.i.odiós i el mort principal de la pel·lícula serà o bé un poeta o bé un nen innocent. I ja que parlem de poetes... Volen guanyar un extra de... ho he entès bé? Sí, sí!, aquí em diuen que sí, tot i que sembla impossible però sí, és cert! Poden guanyar uns mil euros addicionals si endevinen com trobarà el seu gran amor el protagonista. Es prendrà un martini amb la primera rossa que trobi –la qual, per cert, estarà invaria