Bocins de nit

Respecte al dia d'ahir, el Xavi m’ha demanat que apunti encara alguns petits detalls: l'amabilitat de l'alberguista, que ens va encabir dins l'alberg com va poder, ens va acompanyar durant el nostre passeig nocturn, i va organitzar una pregària internaciogenial, al qual estarem sempre molt agraïts per la seva hospitalitat; i també tot el nostre reconeixement a l'hospitalera que durant molts anys va estar acollint de forma gratuïta i esforçada els peregrins que arribaven a Tardajos, que s'ha ben guanyat el reconeixement que es mereix qui és capaç de fundar un indret tan acollidor i que ha continuat després que ella decidís anar-se'n a un convent. Si un dia passeu per allí, us explicaran la seva història, podeu estar-ne ben segurs!

Ara me n'adono que he estat una mica cínic en la redacció del text que llegireu a continuació. No us enganyeu: el Camino és preciós, i la gent que hi ha fantàstica, però és que el fet de veure com certs individus havien convertit un poble amb un negoci personal... bé, ja ho llegireu. Per cert, que el Xavi és el que a la foto surt amb barba -per si encara no ho havieu descobert. I jo el de l'harmònica, és clar! Una abraçada ben forta des d'aquí a l'abuelo de Hontana, que ens va demostrar que sempre, allà on es vagi, hi ha cors valerosos disposats a ajudar-te -y que es lo mismo que las aspirinas, pero con madera, que lo sé yo...

Camí fins a Hontana. Paisatge fet exprés per a una pel·lícula de l'oest. Tot és igual. O ho sembla. Perquè, en realitat, el camí avança sota el cel de Castella, tendrament abrasador degut al vent suau que acarona el

En aquesta secció passo a penjar el diari que vaig dur aquest estiu al llarg de tot el Camino de Santiago. Encara que està corregit i una mica embellit, és en essència el mateix que vaig escriure durant aquests dies tan entranyables, amb alguns afegits posteriors...

A les set del matí dempeus! És difícil, per a alguns, d’aixecar-se tant d’hora. Jo, no sé com ni per què, m’he estat despertant tota la nit. A les nou hem agafat el tren. Mentre els dos bells dorments -el David i la Irene- dormien o es marcien veient no sé quantes pel·lis a la petita pantalleta distorsionada del tren, el Xavi i jo fèiem petar la xerrada. Aquí, en els petits detalls, es veuen les preferències de cadascú. Quan jo era petit entelava els vidres del cotxe de tant mirar a través d’ells...

            Quan hem arribat a Burgos -com sempre- la Irene i jo ens hem picat -encara no en sé el motiu. Serà perquè realment sóc insuportable? Qui sap! Potser el Camino ho dirà. M’he passat una bona estona intentant comprendre el per què de la situació, però ja veus... després -també com sempre- dirà que no se n’havia ni adonat. Ja no sé on passo, i això que només som al primer dia.

            Després de dinar hem prosseguit la marxa -entenent que ja la vam començar l’any passat. Volíem arribar al primer alberg que hi ha passat Burgos, a uns cinc kilòmetres, però, qui sap com, ens hem estat més de dues hores caminant sense veure un sol allotjament fins que hem arribat a Tardajos, a uns deu kilòmetres de la capital.

            Aquí hem trobat -rectifico, he trobat, que sóc l’únic prou valent per xampurrejar l’alemany- a una parella de simpàtics joves d’aquest país del nord: el Dennis (22) i la Lea (19). Són molt amables, i hem sopat amb ells. Tenen la suficient paciència com per posar-se a desxifrar les paraules que m’invento -perquè jo, les paraules que no sé