Bocins de nit

Batxi-buzucs! Mariners d'aigua dolça! Filibusters! Iconoclastes! Sàtrapes! Però es pot saber què redimonis pensaveu? Llamps i trons! Més whisky! Vull més whisky o per les barbes del meu avi que en faré alguna de grossa! Ah, bandits! Ah... Pirates de carnaval! Però és que... No puc ni creure-m'ho! Saps què han fet? No t'ho pots ni imaginar... aquests... aquests... Si és que em quedo sense insults! No ho saps? Doncs escolta, Ignacio, escolta!, que aquí n'hi ha per a llogar-hi cadires... Saps el meu pare, l'Hergé? El pobre, des que va morir, que li diuen de tot... Cobards! L'han acusat tans cops de nazi... fals! Hitler el vigilava! I el malvat d'El ceptre d'Ottokar, el coronel Müsstler, tu tranquil!, que no és una combinació de Mussolini i Hitler, tranquil, Ignacio, que només va combinar Muss de xocolata i botiftler! Ah! Mil milions de mil naufragis! I el partit de la Guàrdia d'acer, que recorda el nom del partit nazi rumanés... Però que no s'acaba aquí, saps què han fet? Han retirat, trons y llamps!, Tintin al Congo de la part infantil de dues grans cadenes de llibreries d'Anglaterra, acusant-lo de racista! Arxipampans! Gasteròpods! Potser sí, que ara el consideraríem ofensiu, però no quan va ser dibuixat! Ah, els pocavergonyes! Com si no sabessin tan bé com jo i com tu que l'Hergé treballava en un diari de dretes i catòlic on havia de dibuixar el que li manaven per guanyar-se el seu pa de cada dia! Climatèrics! Si ell fos racista, com és possible que tingués una amistat tan intensa amb en Xang Xong-Ien, un personatge tan real que l'Hergé va decidir d

Mira! Mira! Mira, analitza, i critica, en què s'ha convertit l'home d'avui, crido al meu confident, el capità Haddock, asseguts tots dos vora una taula a la Cova de Zoroastre. Que els homes no ploren... Quin gran engany! Jo sí, que ploro. I amb orgull! Sí, estic perversament orgullós de proclamar als quatre vents que encara sóc capaç de plorar. Plorar quan estic trist... Plorar quan sóc feliç... Plorar per una amiga que plora... I no me'n penedeixo!

Mira al teu voltant, bon capità, i plora amb mi davant la visió del què ens rodeja. Sí, plora tu que encara tens ulls. Perquè és pels ulls, que s'arriva a l'ànima. I és per això, que els amaguen rera unes ulleres de sol! I és per això, pel que no són capaços d'aguantar-te la mirada! Perquè no els agrada ser el què són, no els agrada l'ànima que tenen, i la volen amagar...

No ho veus? S'omplen de colònies i desodorant per amagar la seva olor; no canten pel carrer per amagar la seva pròpia veu; no ploren perquè, de tant amagar-se a ells mateixos la seva infelicitat, n'han perdut la capacitat. I pot semblar que això són bestieses, comentaris sobre quelcom comú i diàriament acceptat, però... no és aquí, en les petites accions, on es veu el què hi ha al darrera?

I el pitjor de tot és que sembla que també han perdut la capacitat de transmetre amor, per culpa d'aquesta fal·làcia anomenada cultura. No ho sents dins teu, capità? Quantes vegades diuen t'estimo? Quantes? Quants cops t'han abraçat afectuosament? Ah!, aquella agradable campanya de les abraçades gratis... I les do