Bocins de nit

En el corazón tenía

la espina de una pasión;

logré arrancármela un día;

ya no siento el corazón.

1. Machado 

Ja no em vull alliberar

de la poesia escarlata

... Llegeix més... Lee más... Legu pli...

Hi ha dos tipus de persones:

Uns, practiquen la moderació. Com menys desitgen, més tranquils estan, perquè això els allunya del patiment. Potser no ho saben, però s'emmirallen amb Buda i Shoppenhauer. Són adults i racionals.

Uns altres, en canvi, prefereixen mossegar el fang durant una eternitat a canvi de breus estonetes de cel. Són els nens, l'home més enllà de l'home, els poetes.

Els primers no coneixen la sofrença; no coneixen la infelicitat. És per això que mai no seran feliços, realment

Ja que el meu passat article va despertar polèmica, us presentaré un personatge que he conegut avui i que representaria la segona raça del yinyan. Es diu Harry Haller, àlies El llop estepari, i està extret de la novela de Hermann Hesse que duu el mateix nom. És un paio estrany en tots els sentits de la paraula: no es suïcida per la curiositat de comprovar fins a quin punt és capaç de sofrir l’ésser humà; i a la vegada és l’únic -en aquesta societat en la qual només ens ho sabem passar bé entre el soroll i el batibull d’una discoteca, o amb obres de Picasso i Velázquez- capaç d’enamorar-se de la bellesa d’un mur de pedra, vell i abandonat, del barri antic de la ciutat.

El meu bon amic Hermann explica d’ell una cosa ben curiosa: té molts amics, i aquest és un dels seus problemes. I és que a ell ja li va bé, de tenir amistats, però aquest és precisament el problema -que són això: amistats. Per a un home que -ficant-se sempre de cap en allò que el fa patir- cerca una espiritualitat, una plenitut, més grans que les que aspira a tenir la classe burgesa a la qual admira i detesta, la qualitat de les seves relacions no l’omple. Ell vol algú amb qui aprofundir, amb qui arribar a compartir els racons més amagats de la seva ànima. Però això és impossible. És el seu destí. El destí que ell mateix s’ha buscat en el seu afany d’independència a qualsevol preu.

I això m’ha recordat una reflexió que vaig fer ja fa temps, sobre el tema, que em va fer devaluar la categoria de la major part dels meus coneguts: vaig pensar que, el que és

Avui m’he adonat del poc que coneixem els poetes llatinoamericans. Germans en la llengua, però separats per l’oceà, no ens els ensenyen a classe de literatura, i això que n’hi ha de genials. Per això, començo una nova secció de Poetes desconeguts, amb el següent poema d’Almafuerte, pseudònim de Pedro Bonifacio Palacios, nascut el 1854 a l’Argentina, i que és qui m’ha dut la idea amb el sonet següent:

No te des por vencido, ni aún vencido,
no te sientas esclavo, ni aún esclavo;
trémulo de pavor, piénsate bravo,
y acomete feroz, ya mal herido.

Ten el tesón del clavo enmohecido
que ya viejo y ruin, vuelve a ser clavo;
no la cobarde estupidez del pavo
que amaina su plumaje al primer ruido.

Procede como Dios que nunca llora;
o como Lucifer, que nunca reza;
o como el robledal, cuya grandeza
necesita del agua, y no la implora...

Que muerda y vocifere vengadora,
ya rodando en el polvo, tu cabeza !

Trobareu més poemes d’Almafuerte a http://elguanche.net/notedesporvencido.htm