Bocins de nit |
![]() Travessant fronteres; fent caure nacions; creant nous somnis i il·lusions...
Atravesando fronteras; derribando naciones; creando nuevos sueños e ilusiones... Krucante barojn; renversante naciojn; kreante novajn revojn kaj iluziojn... |
|
|
Se muestran los artículos pertenecientes a Mayo de 2008.
En el corazón tenía la espina de una pasión; logré arrancármela un día; ya no siento el corazón. Ja no em vull alliberar de la poesia escarlata Hi ha dos tipus de persones: Uns, practiquen la moderació. Com menys desitgen, més tranquils estan, perquè això els allunya del patiment. Potser no ho saben, però s'emmirallen amb Buda i Shoppenhauer. Són adults i racionals. Uns altres, en canvi, prefereixen mossegar el fang durant una eternitat a canvi de breus estonetes de cel. Són els nens, l'home més enllà de l'home, els poetes. Els primers no coneixen la sofrença; no coneixen la infelicitat. És per això que mai no seran feliços, realment Ja que el meu passat article va despertar polèmica, us presentaré un personatge que he conegut avui i que representaria la segona raça del yinyan. Es diu Harry Haller, àlies El llop estepari, i està extret de la novela de Hermann Hesse que duu el mateix nom. És un paio estrany en tots els sentits de la paraula: no es suïcida per la curiositat de comprovar fins a quin punt és capaç de sofrir l’ésser humà; i a la vegada és l’únic -en aquesta societat en la qual només ens ho sabem passar bé entre el soroll i el batibull d’una discoteca, o amb obres de Picasso i Velázquez- capaç d’enamorar-se de la bellesa d’un mur de pedra, vell i abandonat, del barri antic de la ciutat. El meu bon amic Hermann explica d’ell una cosa ben curiosa: té molts amics, i aquest és un dels seus problemes. I és que a ell ja li va bé, de tenir amistats, però aquest és precisament el problema -que són això: amistats. Per a un home que -ficant-se sempre de cap en allò que el fa patir- cerca una espiritualitat, una plenitut, més grans que les que aspira a tenir la classe burgesa a la qual admira i detesta, la qualitat de les seves relacions no l’omple. Ell vol algú amb qui aprofundir, amb qui arribar a compartir els racons més amagats de la seva ànima. Però això és impossible. És el seu destí. El destí que ell mateix s’ha buscat en el seu afany d’independència a qualsevol preu. I això m’ha recordat una reflexió que vaig fer ja fa temps, sobre el tema, que em va fer devaluar la categoria de la major part dels meus coneguts: vaig pensar que, el que és Avui m’he adonat del poc que coneixem els poetes llatinoamericans. Germans en la llengua, però separats per l’oceà, no ens els ensenyen a classe de literatura, i això que n’hi ha de genials. Per això, començo una nova secció de Poetes desconeguts, amb el següent poema d’Almafuerte, pseudònim de Pedro Bonifacio Palacios, nascut el 1854 a l’Argentina, i que és qui m’ha dut la idea amb el sonet següent: No te des por vencido, ni aún vencido, Trobareu més poemes d’Almafuerte a http://elguanche.net/notedesporvencido.htm |