Bocins de nit

Sincerament, no sé a què venen expresions com la gran festa de la democràcia o la victòria de la ciutadania. Com més va, el vostre jove poeta de Bocins de Nit, socialista més-que-utòpic als 14, d'esquerres i independentista (dels de debò) als 16, internacionalista i barallat amb la divisió tradicional entre dreta i esquerra als disset, ara (19) que -per fi- pot votar i, per tant, decidir -ui com!- el futur del seu -tot i no el vaig fer jo!- país, resulta que té una desgana enorme. I no és culpa del mal de panxa que em corrompia la consciència aquest matí.

Que si és un deure més que un dret, que si després no et queixis si les coses no t'agraden, que si estàs en un sistema (Nietzsche, Sartre, Marx, sabeu que la frase no és meva) i t'has d'implicar en ell, que si és la nostra manera de canviar el món, que si (by Anakrutter, que és cristiana) Jesús ho faria, que si va costar molt d'esforç als nostres iaios (jo no els ho vaig pas demanar!), que si no hi vas ellos vuelven (típic argument de la por), que si el Rouco aquell diu que hi vagis, que si no mataran Catalunya, que si tal, que si qual... Però a mi, com més parlen -no enraonen, parlen- més me'n treuen les ganes.

I mira que m'hi esforço, no anéssiu ara a creure! Però escolto els debats, i aquesta genteta em pren per ruc; llegeixo els diaris, i veig que els nostres futurs dirigents canvien el seu projecte com qui canvia de samarreta; hi ha un atemptat, i entre condemna i condemna et renten el cap -i, contràriament al que es sol dir, no només són els del PP, els manipuladors.

M'interesso pels programes dels partits, i cap d'ells no em conv

Nou col·laborador: Rafa

(és que et mereixies una rebuda més sonora, home) 

Des de la perspectiva de la mà podia veure tota la sala. Petita, blanca, neta i tancada. Com odiava l'estiu. Encara rai que no ens vam quedar a Tenerife, m'hagués mort de calor va dir ell. Tu sempre queixant-te, no entenc com no pots acostumar-te a lo que hi ha. Alguns donarien tot per lo que tu tens. En aquell moment vaig baixar la mà, no se per què la vaig mantenir tanta estona aixecada. Possiblement em feia mandra baixar-la. Ara torno. Vaig aixecar-me per anar a sentar-me a una altra habitació. El trajecte de l'habitació blanca a la de les rajoles color perla va ser interminable. Quan vaig entrar al passadís que donava a la sala de les rajoles color perla es va començar a sentir la Simfonia numero 5 de Beethoven. A la Marta sempre li havia agradat aquella peça. Quan em faltava molt poc per arribar a la sala de les rajoles color perla vaig trobar, en un altre passadís, la Mona, la gossa de la Marta. La gossa estava al final del passadís pensant cap on giraria, cap a l'esquerra o cap a la dreta. Finalment, després d'uns tres minuts llargs, va girar a la dreta. Donava igual cap a on girés ja que no tenia cap preocupació que la motivés a continuar per un cantó o per un altre. Va ser bastant curiós.

Finalment vaig arribar a la sala de les rajoles de color perla i m'hi vaig assentar. Vaig començar a fer lo que tocava mentres em vaig ficar a pensar en l'ultima frase que la Marta havia pronunciat: "Alguns donarien tot per lo que tu tens". Una frase curta però directa. Aquella frase es va clavar al meu pit i va

Retiro l'article en el qual criticava l'expulsió d'un diaca de la parròquia de sant jaume per la seva suposada homosexualitat perquè m'han arribat altres informacions que s'han de contrastar. Realment, em vaig precipitar en escriure. Quan hagi aclarit la qüestió us el torno a penjat explicat.

 Disculpeu les molèsties