Bocins de nit

Però mireu com toca l'harmònica aquesta noia... el solo del final és... genial!

(suposo que ningú posa en dubte que jo només em fixava en el solo... ;D)

http://es.youtube.com/watch?v=M1LuAlWT4cA

(i quina repassada que li fa el càmera, eh?)

Don Bartomeu somrigué. En Roc i n'Elena feia una bona estona que se n'havien anat, i ell s'havia quedat amb la lloba, la qual encara necessitava molta atenció i un parell d'injeccions. Per sort, la ferida no era greu. Més aviat al contrari, el perill consistia en els cadells. Què farien, ara, privats de la mare? Perquè alguns veïns se n'encarregaven, però... una mare ferida pot fer embogir qualsevol. O és que us crèieu que només els humans tenen sentiments? A més, per a folls, aquests que veuen l'esperit d'en Valentí vagant pel bosc... Entre això, no sé quines històries de gavardines, i la lloba, o es convertia ell també en inventor de somnis, o se n'anava a la rourera d'ermità... Perquè don Bartomeu era home de ciència, realista, i no podia creure's qualsevol cosa. Només faltaria, ara! Imagina't si s'hagués empassat allò de... No!, però ara era diferent... Aquest cop, hi havia quelcom amagat, entre les glans i les fulles ovalades. Dirigí la mirada vers la mare lloba. Ah, si tu poguessis parlar! Un pensament se li ficà ben endins de la matèria grisa. I si l'utilitzés per a resoldre l'enigma? Però no. Com fer-ho? És impossible. Un llop ha nascut per viure en llibertat. Impossible. Impossible...

Al fons de tot del calaix més dissimulat de la taula del consultori, el peus-a-terra de don Bartomeu guardava la seva única temptació. Plató ho va dir: no convé deixar entrar els poetes a la polis, però una miqueta de vi de tant en tant no fa cap mal, i el metge agafà la seva vella antologia poètica. L'obrí a l'atzar. Mai no havia cercat un poema en concret, però, per alguna misteriosa raó -i que ningú

Atenció, atenció! Obriu bé els ulls, perquè esteu a punt de llegir el que em penso que és el primer poema escrit en una llengua. Sí, sí, senyores i senyors, davant de tots vostès, la traducció (no sé si la primera publicada) al català del poema Ho, mia kor', de Zamenhof, escrita per jo mateix amb molt d'esforç (encara que es perd moltísim, per diferències estructurals de les llengües). Us deixo també una adreça per si el voleu sentir musicat pel grup Merlin: http://www.musicexpress.com.br/Artistas/Merlin/Ho!%20Mia%20Kor'!/Ho!%20Mia%20Kor'!.mp3

Ho, mia kor', ne batu maltrankvile,
el mia brusto nun ne saltu for!
Jam teni min ne povas mi facile,
ho, mia kor'!

Ho, mia kor'! Post longa laborado
ĉu mi ne venkos en decida hor'?
Sufiĉe! trankviliĝu de l' batado,
ho, mia kor'!

Oh, cor meu, no bateguis intranquil,

no vulguis saltar fora del meu pit!

Ja no em puc mantenir amb facilitat,

oh, cor meu!

Oh, cor meu! Després

La Caterina i el Josep Manel m'han concedit el premi d'Arte y Pico, que podeu veure aquí a l'esquerra. Us estic molt agraït! M'ha fet il·lusió!

No el passo a més gent perquè (la veritat) crec que tothom que conec el té. Però si quedava algú...

Una abraçada ben forta a tots i totes...

Tots volem canviar-ho tot. El capitalisme crea desigualtats econòmiques amb els països del tercer (i del primer) món!, cridem als quatre vents. La justícia del país està corrompuda!, els polítics no saben fer la seva feina!, mira la pobresa al teu voltant!, cobra més el músic que duu la felicitat a base de CDs i concerts milionaris que el que la regala a tot déu pel carrer!, els funcionaris són uns incompetens!, els professors no saben ensenyar!, l'Església són uns vells carques!, la policia uns covards o uns maltractadors segons el dia!, els carrers estan bruts!, el canvi climàtic truca a les portes!, al Parlament es diuen el nom del tossino!, els carrers estan bruts!, (i no ens en recordem del que cobra el Ronaldinyo perquè ja hi estem massa acostumats)!, i acabem dient...

CAL UN CANVI! CAL UN CANVI! (i jo sóc el primer en proclamar-ho, i ho mantinc)

però ara ve el "però":

Què fem, nosaltres, per provocar aquest canvi? Ah!, diu un, si jo fos el president, però no el sóc... Oh!, s'exclama l'altre, si la gent m'escoltés, però no m'escolta... Uh!, dic jo, si és que ja faig moooolt, mira aquest article, mira com critico... i ens quedem tan tranquils.

DONCS NO! Si menys no, reconeguem-ho: som uns revolucionaris d'opereta (demano perdó a les seves sensibles sensibilitats sensibilitzades: sóc un revolucionari d'opereta). Molt parlar, sí, però no només amb paraules es fa la poesia, i la revolució es duu al cor, no a la punta dels llavis (i es per això que mai no n'hem fet cap en aquest país de mals oradors). Així no canviarem res de res, perquè el sense sostre de la foto de la meva entrevista a