Bocins de nit

La fada blanca

     de cabells vermells

voleia sobre les flors

     dels pètals dels clavells.

Cintura fina, pitets de porcellana

     com la lluna maliciosa

entre els llavis d’ivori

     la fada és preciosa.

El pirata negre, solitari

     gris al seu vaixell

la veu emmarcada en la lluna

     de la retin

Comencen a entrecreuar-se de veritat els protagonistes de www.personatgesitinerants.blogspot.com. Aquesta és la meva petita contribució a aquest plurivers amb deu creadors. Com veieu, es tracta de relacionar els personatges i les històries per a que formin part d'una gran llegenda, que d'aquí dos mil anys estic segur que estudiaran els nostres rererererere(x1000)vesnets amb cara d'avorriment, com la Ilíada i la Odissea d'aquella època arcaica que es creia tan moderna.

La mare lloba s’endinsà en un bosc de roures i alzina. Li agradaven molt, a la femella, aquest arbres, ja que el seu aroma li omplia el musell de records de temps passats. Davant seu li semblà veure altre cop el seu mascle, caçant àgilment per alimentar els tres petits; a la dreta, el vell mussol savi admirant la saviesa del rei de la boscúria; a l’esquerra, fet una bola, un eriçó temorós... però això havia acabat, havia mort per sempre, havia finit, havia fet l’ànec, com aquells que intentaven caçar els cadells amagant-se entre els joncs del llac, se n’havia anat, com diuen els humans, a l’altre barri. Sí, perquè una alenada de plom sortida d’uns llavis d’acer va acabar amb les forces de l’amo del bosc, traït amb un bes, amb una presa viva emmetzinada, que l’adormí fins que els botxins foren a prop. I ara la mare lloba recordava tot allò.

            Una llàgrima li relliscà per la pell grisa. Què podia fer, ella, a

De vegades penso que els meus personatges tenen vida. Que, com uns nous Adam i Eva, un cop els creo, el pirata, la fada, el vell de la muntanya i la mare lloba ja no em necessiten per a res i poden viure sols. I és aleshores quan em ve al cap un pensament encara més esgarrifós: sento que només sóc un personatge, un altre personatge, d'algun poeta, potser una noia, potser un noi, que es diverteix cada dia projectant en mi els seus estats d'ànim. Tot seguit, se m'acudeix: i qui l'ha creat, el meu creador? I com una ombra se'm presenten aquests éssers alliberats que fa temps jo vaig formar, modelant figures amb fang, i dient: JO.

I la vida és bonica, i el sentit de tot es troba en l'absurditat.

Si algú ho entèn, que es compri a ell mateix...

A la seva torre

la princeseta

            balla

balla balla balla

balla cabells de foc

sobre la torre

                      que jo et vegi

                de sota estant

        De la terra

al balancí del bressol de la lluna

... Llegeix més... Lee más... Legu pli...

Per a l’única noia prou cega com per demanar-me (a mi!) consell...

El que importa és fer camí
sens mirar cap a on ens porta
el cor joiós, brúixola torta
i crear Jos fins a la fi.
Matar de dia? Morir de nit?
o perseguir ulls tristos en l’infinit

Acaba de fer 24 anys... Em refereixo a la Txaro, la meva amiga monitora de l'esplai de St. Ignasi. Per això, avui se m'ha apropat pels suburbis del Nirvana un paio molt especial. Això és el que m'ha dit...

Em diuen Jesús, però no vinc necessàriament de Natzaret. Ningú no va apuntar la data del meu naixement. El meu pare era un humil fuster i ma mare netejava la roba de la dona del terratinent. Sé que tinc un altre Pare, encara que de vegades em costi obeir-lo. Vaig morir clavat en una creu; ara, amb l'avanç de la tècnica, moro d'altres maneres. Però si el gra de blat no cau a terra i mor, és impossible que dóni fruit...

Ignacio: I per què ha de morir, el gra de blat?

Jesús: De vegades sentim que necesitem un canvi: som un granet de blat que vol crèixer i millorar-se, però la por al fracàs i la mandra ens aconsellen que ens quedem amb el que tenim. Más vale pájaro en mano que ciento volando, que diuen els castellans, però jo no opino així. Si de veritat vols canviar quelcom, o canviar-te a tu mateix, que encara és més difícil, hauràs d'acceptar de passar pel desert i enfangar-te fins als genolls, deixar enrera tot allò que et llasta i no et deixa avançar, encara que faci mal, i lluitar pel teu somni.

I: Sempre me l'havien explicat d'una altra manera, aquesta paràbola.

J: I per què creus que ensenyava amb paràboles, jo? El que està massa arrelat en una època, caduca; el que es pot interpretar des de cada cultura o edat, perviu. Jo no parlo a les orelles, sinó al cor, i és per això que cadascú m'entén de diferent manera. Que quina és la correct