Bocins de nit

Ja que el meu passat article va despertar polèmica, us presentaré un personatge que he conegut avui i que representaria la segona raça del yinyan. Es diu Harry Haller, àlies El llop estepari, i està extret de la novela de Hermann Hesse que duu el mateix nom. És un paio estrany en tots els sentits de la paraula: no es suïcida per la curiositat de comprovar fins a quin punt és capaç de sofrir l’ésser humà; i a la vegada és l’únic -en aquesta societat en la qual només ens ho sabem passar bé entre el soroll i el batibull d’una discoteca, o amb obres de Picasso i Velázquez- capaç d’enamorar-se de la bellesa d’un mur de pedra, vell i abandonat, del barri antic de la ciutat.

El meu bon amic Hermann explica d’ell una cosa ben curiosa: té molts amics, i aquest és un dels seus problemes. I és que a ell ja li va bé, de tenir amistats, però aquest és precisament el problema -que són això: amistats. Per a un home que -ficant-se sempre de cap en allò que el fa patir- cerca una espiritualitat, una plenitut, més grans que les que aspira a tenir la classe burgesa a la qual admira i detesta, la qualitat de les seves relacions no l’omple. Ell vol algú amb qui aprofundir, amb qui arribar a compartir els racons més amagats de la seva ànima. Però això és impossible. És el seu destí. El destí que ell mateix s’ha buscat en el seu afany d’independència a qualsevol preu.

I això m’ha recordat una reflexió que vaig fer ja fa temps, sobre el tema, que em va fer devaluar la categoria de la major part dels meus coneguts: vaig pensar que, el que és amics, només anomenaria aquells als quals jo estimava, i que m’estimaven; als altres, als que normalment -per mandra o vici- anomenem amics, els diria companys, i són la gent amb la qual ens relacionem normalment, però als quals no estimem realment; la resta serien coneguts; i, d’enemics, ara mateix no en tinc.

Pot semblar una ruqueria, però a mi, aquesta classificació, em va fer pensar molt. Jo no sóc persona de molts amics, que diuen; en prefereixo un -però un!- de debò, a molts amb els quals no aprofundir en la relació. Sóc conscient que hi ha gent a la qual no li costa gens, de socialitzar-se, i els admiro, però el meu cas, abans més que ara, era el contrari. Així, en inventar-me aquesta classificació -i veient-me a mi mateix en perspectiva- vaig descobrir que no és veritat, això de sempre quedarà un amic. Potser seré molt exigent -com el llop estepari- però hi ha hagut èpoques en les quals jo no tenia amics -la qual cosa no vol dir que no em divertís amb els companys, al contrari, potser més i tot que ara; simplement no tenia una relació profunda amb ells.

M’he d’acabar aquesta magnífica i absolutament recomanable novela d’aquest genial escriptor que és Hermann Hesse. Us en faré la ressenya, si voleu, però atenció a una cosa: el llop estepari serà el yan però -atenció Caterina- crec que el nostre amic té un altre llibre, Siddharta, en el qual -i no em feu gaire cas perquè no l’he llegit- el protagonista és un yin a la descarada.