Bocins de nit

Nou col·laborador: Rafa

(és que et mereixies una rebuda més sonora, home) 

Des de la perspectiva de la mà podia veure tota la sala. Petita, blanca, neta i tancada. Com odiava l'estiu. Encara rai que no ens vam quedar a Tenerife, m'hagués mort de calor va dir ell. Tu sempre queixant-te, no entenc com no pots acostumar-te a lo que hi ha. Alguns donarien tot per lo que tu tens. En aquell moment vaig baixar la mà, no se per què la vaig mantenir tanta estona aixecada. Possiblement em feia mandra baixar-la. Ara torno. Vaig aixecar-me per anar a sentar-me a una altra habitació. El trajecte de l'habitació blanca a la de les rajoles color perla va ser interminable. Quan vaig entrar al passadís que donava a la sala de les rajoles color perla es va començar a sentir la Simfonia numero 5 de Beethoven. A la Marta sempre li havia agradat aquella peça. Quan em faltava molt poc per arribar a la sala de les rajoles color perla vaig trobar, en un altre passadís, la Mona, la gossa de la Marta. La gossa estava al final del passadís pensant cap on giraria, cap a l'esquerra o cap a la dreta. Finalment, després d'uns tres minuts llargs, va girar a la dreta. Donava igual cap a on girés ja que no tenia cap preocupació que la motivés a continuar per un cantó o per un altre. Va ser bastant curiós.

Finalment vaig arribar a la sala de les rajoles de color perla i m'hi vaig assentar. Vaig començar a fer lo que tocava mentres em vaig ficar a pensar en l'ultima frase que la Marta havia pronunciat: "Alguns donarien tot per lo que tu tens". Una frase curta però directa. Aquella frase es va clavar al meu pit i vaig meditar sobre lo que tinc, lo que no tinc, lo que em sobra i lo que em falta. Va ser molt curiós. Vaig estar uns deu minuts a la sala de les rajoles color perla. Vaig pensar en la meva vida, el meu treball, les meves inquietuds, els meus problemes, vaig observar les rajoles de color perla, vaig intentar escoltar el final de la Simfonia numero 5 de Beethoven, vaig mirar-me les sabates (molt brutes, per cert), em vaig mirar les ungles (víctimes del meu nerviosisme) i finalment vaig aixecar-me, em vaig pujar els pantalons i vaig deixar endarrere la sala de les rajoles de color perla.

Tornant a la sala on la Marta prenia el cafè de la tetera, una contradicció molt sensual, em vaig tornar a trobar la Mona. Em va estar mirant durant uns segons amb els seus ulls negre. Era un gos lleig de collons però molt agradable i poc sorollós. Finalment em va donar l'esquena i va continuar el trajecte que jo anava a realitzar. Semblava que la gossa fos una espècie de guia fins la sala on era la Marta. Quan vam arribar a la porta de la sala la gossa es va apartar a un costat i es va ajupir com si em reverenciés. Jo me la vaig mirar, vaig obrir la porta i em vaig sentar davant de la Marta que ja havia caçat la mosca.

No has obert la finestra? va dir ell. No val la pena, on has anat? A donar un tomb. Vols més cafè? va preguntar la Marta. Si, que la tassa està mig buida, va dir ell. O mig plena, va contestar ella.

Mentre la Marta em ficava més cafè a la tassa em vaig plantejar si la tassa era mig plena o mig buida, Vaig dubtar molt, potser massa. Aquest dilema, al cap i a la fi, acabaria fent-me deduir que sóc un pessimista. La veritat es que no va ser cap descobriment però s’ha de dir que no m’ho hagués plantejat mai. La vida es una merda.

Vaig agafar la tassa i la vaig buidar damunt de la moqueta del menjador sense que la Marta s’adonés. En realitat no sé per què ho vaig fer. Se que ho vaig fer a propòsit, encara que no sabia el motiu. Si no hagués estat tan estúpid i hagués amagat la tassa la Marta no m’hagués cridat: Però que fas penjat? No saps que si gires la tassa el cafè cau a terra? La Marta es va aixecar i va anar a buscar un drap, me’l va tirar a la cara mentre em va cridar: Ja pots fer el favor de netejar-ho, fes-ho com vulguis però fes-ho!

Em vaig tirar al terra de genolls i vaig començar a gratar la moqueta amb l’ungla del dit gros. Què incòmode, vaig pensar. Vaig intentar netejar el terra mentre la Marta es va quedar mirant-me amb els braços creuats i amb una cara de mala llet que feia por. Sense mirar-la vaig començar a plorar en silenci com un nen. La Marta se’n va adonar i es va ajupir per gratar-me el cap i abraçar-me en una postura una mica estranya. No podia deixar de plorar, no coneixia els motius de les accions que feia. Res tenia sentit. Semblava que la meva ment i el meu cos estiguessin completament separats. Va ser un desastre.

Aixeca’t, deixa-ho, anem a veure una pel·lícula, va manar la Marta mentre m’aixecava del terra. Vam dirigir-nos al sofà de la part dreta o esquerra de la sala (depenent del punt de vista de cadascú) i, sense soltar el drap, em vaig sentar a la part dreta del sofà (des del punt de vista del que està sentat). La Marta va engegar la televisió i va ficar una peli que es deia “Donnie Darko”. Durant aquesta estona em vaig quedar mirant la pantalla sense veure res. Simplement em vaig empanar de mala manera, o vaig començar a veure la pel·lícula abans de que la Marta pitgés el botó “JUGAR”. La pel·lícula tractava d’un noi que es deia Donnie Darko i havia d’haver mort, encara que es va lliurar. No vaig veure la pel·lícula, la mirava però no la veia. Vaig estar molt rato sentat fins que em vaig estirar damunt de les cames de la Marta. Mentre ella em gratava el cap inconscientment vaig dedicar-me a contemplar com la llum del telèfon mòbil de la Marta s’encenia i s’apagava. Sempre m’havia fet gràcia el fet de mirar el telèfon mòbil per veure quina hora era. Va ser molt curiós.

Quan em vaig adonar que la Marta s’havia dormit em vaig aixecar i, amb el drap agafat a la mà, em vaig dirigir a el passadís que arribava a la sala de les rajoles de color perla. La Mona estava estirada al terra, oberta de potes i tocant la panxa al terra fred. Potser tenia calor. De cop i volta vaig veure que la Mona es començava a difuminar, després les parets i el terra. Finalment vaig mirar al sostre i també es va difuminar. Vaig caure al terra i em vaig dormir.