Bocins de nit

Sincerament, no sé a què venen expresions com la gran festa de la democràcia o la victòria de la ciutadania. Com més va, el vostre jove poeta de Bocins de Nit, socialista més-que-utòpic als 14, d'esquerres i independentista (dels de debò) als 16, internacionalista i barallat amb la divisió tradicional entre dreta i esquerra als disset, ara (19) que -per fi- pot votar i, per tant, decidir -ui com!- el futur del seu -tot i no el vaig fer jo!- país, resulta que té una desgana enorme. I no és culpa del mal de panxa que em corrompia la consciència aquest matí.

Que si és un deure més que un dret, que si després no et queixis si les coses no t'agraden, que si estàs en un sistema (Nietzsche, Sartre, Marx, sabeu que la frase no és meva) i t'has d'implicar en ell, que si és la nostra manera de canviar el món, que si (by Anakrutter, que és cristiana) Jesús ho faria, que si va costar molt d'esforç als nostres iaios (jo no els ho vaig pas demanar!), que si no hi vas ellos vuelven (típic argument de la por), que si el Rouco aquell diu que hi vagis, que si no mataran Catalunya, que si tal, que si qual... Però a mi, com més parlen -no enraonen, parlen- més me'n treuen les ganes.

I mira que m'hi esforço, no anéssiu ara a creure! Però escolto els debats, i aquesta genteta em pren per ruc; llegeixo els diaris, i veig que els nostres futurs dirigents canvien el seu projecte com qui canvia de samarreta; hi ha un atemptat, i entre condemna i condemna et renten el cap -i, contràriament al que es sol dir, no només són els del PP, els manipuladors.

M'interesso pels programes dels partits, i cap d'ells no em convenç (ara quan acabi aquest article, ho tornaré a provar, a veure si...). Total, com que a la volta de la cantonada donde dije digo digo diego, tampoc no importa gaire. A més, en consciència no puc ajudar a agafar el poder a algú que es distingeix per fer avalot i insultar, aprofitar les morts per fer política, mentir, no ser capaç de rectificar quan s'equivoca però fer-ho -sense admetre-ho, és clar- quan convé, adaptar la seva moral a la disciplina d'un partit -l'individu ha d'anar per davant, o també amb mi faran el mateix-, i totes les queixes que pugueu imaginar-vos.

Per tant, què fer? Perquè si no voto, manipularan la meva abstenció, i a més a més tindran una miqueta de raó -no tanta com semblaria, però- els que creuen que no em podré queixar. Si voto nul, em puc queixar però em manipulen. Votar en blanc ens ho venen com tan bonic però no és així, ja que el teu vot se'l reparteixen, i només beneficies a la majoria. Està clar: hauré de votar algú. Però aquest és el problema d'abans.

En el cas que cap dels partits amb possibilitats d'eixir em sedueixi, tinc dues opcions: la primera és votar un partit minoritari, d'aquests que, si menys no, alguna pressió potser sí que faran; la segona votar escons insubmissos, els quals, per mostrar el desencant de la gent, s'han inventat aquest vot en blanc (els escons que guanyin els deixaran buits) que sembla més efectiu que el de veritat -votants en blanc, penso que us haríeu de plantejar aquesta opció.

També puc fer alguna jugada divertida, entre congrés i senat, que no cal votar als dos llocs el mateix.

Però ni això guarirà el meu desencant.

On són aquells grans oradors dels quals tothom parla? Avui, els polítics estan tan segurs de la nostra estupidesa que ni es molesten en aprendre la mínima dicció.