Bocins de nit

Tots volem canviar-ho tot. El capitalisme crea desigualtats econòmiques amb els països del tercer (i del primer) món!, cridem als quatre vents. La justícia del país està corrompuda!, els polítics no saben fer la seva feina!, mira la pobresa al teu voltant!, cobra més el músic que duu la felicitat a base de CDs i concerts milionaris que el que la regala a tot déu pel carrer!, els funcionaris són uns incompetens!, els professors no saben ensenyar!, l'Església són uns vells carques!, la policia uns covards o uns maltractadors segons el dia!, els carrers estan bruts!, el canvi climàtic truca a les portes!, al Parlament es diuen el nom del tossino!, els carrers estan bruts!, (i no ens en recordem del que cobra el Ronaldinyo perquè ja hi estem massa acostumats)!, i acabem dient...

CAL UN CANVI! CAL UN CANVI! (i jo sóc el primer en proclamar-ho, i ho mantinc)

però ara ve el "però":

Què fem, nosaltres, per provocar aquest canvi? Ah!, diu un, si jo fos el president, però no el sóc... Oh!, s'exclama l'altre, si la gent m'escoltés, però no m'escolta... Uh!, dic jo, si és que ja faig moooolt, mira aquest article, mira com critico... i ens quedem tan tranquils.

DONCS NO! Si menys no, reconeguem-ho: som uns revolucionaris d'opereta (demano perdó a les seves sensibles sensibilitats sensibilitzades: sóc un revolucionari d'opereta). Molt parlar, sí, però no només amb paraules es fa la poesia, i la revolució es duu al cor, no a la punta dels llavis (i es per això que mai no n'hem fet cap en aquest país de mals oradors). Així no canviarem res de res, perquè el sense sostre de la foto de la meva entrevista a Jesús es quedarà al carrer per molt que jo gemegui i, més a prop, seudo-aprenents-d'escriptor vendran tirades enormes de llibres d'autoajuda -la qual cosa no deixa de resultar inquietant- per a gent que es sent buida.

Que sóc catastrofista? I és clar, que ho sóc. Passem a la revolució personal: quants cops heu canviat de mòbil en els darrers tres anys? I sabeu que els mòbils necessiten del coltà, un mineral que només es troba al Congo i pel qual raja la sang? Si en comptes de canviar-lo cada any, l'aguantéssim el possible, aquest potser no seria un negoci prou rentable com per a mantenir exèrcits sencers... Però és clar, el meu aparellet no té el nou sistema @more que és imprescindible i sense ell no puc viure.

Però no ens n'anem de l'olla, que hi ha brou per cuinar. Ara va de bo: està molt bé això de fer sentir millor als del teu costat més inmediat i tot el que et diuen sempre, però... de debò és així? No caldria més? Moltes vegades somnio ser un Lorca i anar pels pobles d'Espanya ensenyant i fent teatre... però al sofà de casa s'hi està molt bé. I el més terrible de tot és que quan finalment em decideixo a fer quelcom, em ve al cap la terrible pregunta: QUÈ?

Siguem sincers: moltes idees i massa poc treballar.

Torno a preguntar-me: què puc fer?