Bocins de nit

Jo sent que els personatges que van eixint del meu cervell desordenat viuen connectats amb mi per una mena de fil umbilical. De vegades no sé qui és qui a cadascun dels extrems... Vols dir que pensar tant potser bo?

A mi m'agrada molt la reflexió que has fet, potser perquè jo a vegades en faig, d'aquest estil. Però com diu en Josep Manel, a vegades pensar massa no és bo. En comptes de solucionar les coses, de trobar respostes, sembla que encara trobis més interrogants, més buidor...

Això de pensar ... jo dic sovint que el problema no és pensar massa o pensar menys, sinó pensar bé o malament. La sensació que els personatges tenen vida pròpia crec que algun cop tots l'hem tinguda, però al mateix temps recordem el cordó umbilical del Josep Manel i sabem que podem decidir això o allò sobre ells. Però sempre hi ha una opció que ens agrada més. I la triem nosaltres encara que sembli que trien ells.
Pensar bé, vull dir divertir-se pensant coses d'aquesta mena, sense posar-se'n pedres al fetge. Pensar en negatiu, pensar angoixadament, fer-se preguntes incessants, segur que no és bo. Cada pregunta com dius molt bé, Caterina, en porta d'altres a dins i és un no acabar. Si no podeu evitar que us vinguin les preguntes, desdramatitzeu-les i eviteu de donar-los -hi massa respostes, sobretot si no us hi divertiu.

A vegades un té la sensació de ser el titella que penja d'uns fils, de ser el titellaire que els aguanta, de ser el modista que ha creat les peces de roba per la funció, o de ser l'espectador, que de per si, es mou al ritme de la cançó d'algú altre...