Bocins de nit

La fada blanca

     de cabells vermells

voleia sobre les flors

     dels pètals dels clavells.

Cintura fina, pitets de porcellana

     com la lluna maliciosa

entre els llavis d’ivori

     la fada és preciosa.

El pirata negre, solitari

     gris al seu vaixell

la veu emmarcada en la lluna

     de la retina del fusell

                                   (i la vol per a ell)

     La fada blanca el mira

però entre clavell i clavell

     no entén com ell l’admira

sobre la lluna bruna

     que navega trencant crestes

de grans valls encabritades

     on la neu no deixa restes.

I el pirata, afamegat, contempla

     la fada blanca

de cabells vermells

     voleiant sota el cotó

de les ovelletes dels estels.

     Pren l’arma, apunta bé,

la boca grisa vol besar

     el marbre rosa de la nimfa

amb foc i plom, i la tindrà.

     Però el dit no és premut

i la fada gira i gira

     baldufa que l’home admira

tot i tenir-la al punt de mira.

     I la lluna de ferro negre

del trabuc que no es mou

     i la vela vira i vira

carregant al pirata amb bombolles el jou.

     Cara morada, mans grogues

de dits llargaruts

     el capità admet la derrota

entre plors sap merescuts.

     No ha tingut el coratge

de fer seva la visió

     de la libèl·lula alba

                                   -ara plora d’aflicció

La fada blanca

     de cabells vermells

voleia sobre les flors