Bocins de nit

Mira! Mira! Mira, analitza, i critica, en què s'ha convertit l'home d'avui, crido al meu confident, el capità Haddock, asseguts tots dos vora una taula a la Cova de Zoroastre. Que els homes no ploren... Quin gran engany! Jo sí, que ploro. I amb orgull! Sí, estic perversament orgullós de proclamar als quatre vents que encara sóc capaç de plorar. Plorar quan estic trist... Plorar quan sóc feliç... Plorar per una amiga que plora... I no me'n penedeixo!

Mira al teu voltant, bon capità, i plora amb mi davant la visió del què ens rodeja. Sí, plora tu que encara tens ulls. Perquè és pels ulls, que s'arriva a l'ànima. I és per això, que els amaguen rera unes ulleres de sol! I és per això, pel que no són capaços d'aguantar-te la mirada! Perquè no els agrada ser el què són, no els agrada l'ànima que tenen, i la volen amagar...

No ho veus? S'omplen de colònies i desodorant per amagar la seva olor; no canten pel carrer per amagar la seva pròpia veu; no ploren perquè, de tant amagar-se a ells mateixos la seva infelicitat, n'han perdut la capacitat. I pot semblar que això són bestieses, comentaris sobre quelcom comú i diàriament acceptat, però... no és aquí, en les petites accions, on es veu el què hi ha al darrera?

I el pitjor de tot és que sembla que també han perdut la capacitat de transmetre amor, per culpa d'aquesta fal·làcia anomenada cultura. No ho sents dins teu, capità? Quantes vegades diuen t'estimo? Quantes? Quants cops t'han abraçat afectuosament? Ah!, aquella agradable campanya de les abraçades gratis... I les do

 .

. 

.

Els estels s’enamoren, la lluna somriu

què cerca el poeta a la vora del riu?

Seran fades bones? algun foc follet? 

la font de la vida o un nan petitet?

 .

Va cap a la riba, no gosa preguntar

què és el què em torba? qu&

Batxi-buzucs! Mariners d'aigua dolça! Filibusters! Iconoclastes! Sàtrapes! Però es pot saber què redimonis pensaveu? Llamps i trons! Més whisky! Vull més whisky o per les barbes del meu avi que en faré alguna de grossa! Ah, bandits! Ah... Pirates de carnaval! Però és que... No puc ni creure-m'ho! Saps què han fet? No t'ho pots ni imaginar... aquests... aquests... Si és que em quedo sense insults! No ho saps? Doncs escolta, Ignacio, escolta!, que aquí n'hi ha per a llogar-hi cadires... Saps el meu pare, l'Hergé? El pobre, des que va morir, que li diuen de tot... Cobards! L'han acusat tans cops de nazi... fals! Hitler el vigilava! I el malvat d'El ceptre d'Ottokar, el coronel Müsstler, tu tranquil!, que no és una combinació de Mussolini i Hitler, tranquil, Ignacio, que només va combinar Muss de xocolata i botiftler! Ah! Mil milions de mil naufragis! I el partit de la Guàrdia d'acer, que recorda el nom del partit nazi rumanés... Però que no s'acaba aquí, saps què han fet? Han retirat, trons y llamps!, Tintin al Congo de la part infantil de dues grans cadenes de llibreries d'Anglaterra, acusant-lo de racista! Arxipampans! Gasteròpods! Potser sí, que ara el consideraríem ofensiu, però no quan va ser dibuixat! Ah, els pocavergonyes! Com si no sabessin tan bé com jo i com tu que l'Hergé treballava en un diari de dretes i catòlic on havia de dibuixar el que li manaven per guanyar-se el seu pa de cada dia! Climatèrics! Si ell fos racista, com és possible que tingués una amistat tan intensa amb en Xang Xong-Ien, un personatge tan real que l'Hergé va decidir d

Éste es el título de una canción de Joan Baez. La canta en castellano, por lo que os animo a escucharla. Jamás me había fijado antes en cómo se parecen las modulaciones de una voz humana y las de una armónica, pero de lo que quiero hablar hoy es de otra cosa: de la pena de muerte.

En efecto: El prisionero número nueve está encerrado en una celda con el cura del penal. No es que estén discutiendo sobre moral o haciendo elucubraciones teológicas, sino que, mañana por la mañana, el prisionero número nueve, condenado por matar a su mujer y a un amigo desleal, habrá dejado vacía la suite de su prisión estadounidense... o china, rusa, o cubana... ¡qué más da!

Le matan porque ha matado. Muy bien, muy primario: me quitas un caramelo, yo te quito otro; me pegas una bofetada, yo te pego otra; me tiras desde un puente, yo...  y aquí reside nuestro pequeño problema, ¿no es cierto? Para solucionarlo se inventó la justicia. Es decir: Has tirado desde un puente al colega, yo te tiro a ti ya que él no está en condiciones de hacerlo. Ahora bien, tenemos otro problema: ¿Quien será el encargado de matar al verdugo del asesino?, ¡Porque él también ha matado! Y, segun esta lógica, debe ser castigado por ello. ¿Será el cura del penal, quien ejecute la trágica sentencia? Pero entonces, ¿quién será el encargado de confesar a los toros de lidia? Y, más importante aún, ¿quién le confesará a él cuando haya sido castigado? Porque, al haber matado, también tendremos que matar al cura, naturalmente... Y, puesto que tanto el verdugo como el cura estarán muertos, ¿quién ser&

Sóc el petit príncep. Tant és la meva edat. Viatjo pel plurivers cercant la vida, cercant l'amor, cercant mai he sabut ben bé què. Allà a les estrelles hi ha algú que m'espera amb il·lusió. Crec que el que de veritat importa en aquesta vida és tenir cura de la teva petita flor.

Petit príncep: Ja t'agrada, d'ésser cada dia en aquest planeta?

Ignacio: Ei, però... Què potser no sóc jo, l'entrevistador?

Ja t'agrada, d'ésser cada dia en aquest planeta?

D'això...

Respon-me! T'agrada o no t'agrada?

Doncs... La veritat... Hi ha dies que voldria fer com tu i fugir, fugir d'aquest món...

És cert, els terrícoles sou una gent molt especial... No teniu cura ni de casa vostra!

Ah, no?

No! Allí, al meu asteroide, cada dia havia d'arrencar els baobabs que hi creixen... Són molt perillosos, els baobabs, i cal ser constant i arrencar-los cada dia, o s'ho mengen tot. Recordeu, nens, no deixeu mai créixer un baobab!

Ho tindrem present.

I més val que ho feu així... El darrer cop que vaig venir éreu a punt de començar una guerra; ara sou la guerra. Fins que no arrenqueu els baobabs, no podreu viure tranquils...

Ah, no?

No, he vist moltes coses, jo... I allà pel cinturó d'asteroides n'hi ha un on no s'hi pot viure dels baobabs que hi ha. Aneu en la mateixa

  Passejo pel nirvana tranquil·lament i... a que no sabeu qui em trobo? al paio aquell que omple els carrers de Lleida amb les maleïdes enganxines de no sé quin grup juvenil! Poc a poc, mentre fem una partida d'escacs, començo a enraonar amb el che Guevara sobre les seves idees i la seva vida. Una pregunta que em capfica és: Val la pena, matar per aconseguir un objectiu? Com llegireu a continuació, el che no em dóna la solució a aquesta pregunta, però m'avisa, i diu: "No intentis fer la revolució; sigues la revolució!"...

El meu nom és Ernesto Guevara Linch de la Serna, però el món em coneix com a che, degut a aquesta paraula que utilitzo sempre des que vivia a l'Argentina, d'on sóc originari. També m'han anomenat chancho, per la meva manera desgarbada de caminar i de vestir-me. Ara tindria setanta-nou anys, però em van assassinar el 1967 en una presó boliviana. Vaig ser un dels revolucionaris que van expulsar de Cuba al dictador Batista. Crec en el socialisme. El més important és tenir una ètica interior, i seguir-la...

Ignacio: Quan vas morir, la gent t'anava a veure a l'hospital -on eres exposat amb la intenció de ridiculitzar-te- i arrencava metxes del teu cabell com si fossin relíquies, comparant el teu físic amb el de Jesucrist.

Che: Va ser una bonica mostra d'afecte. La gent té la necessitat d'un exemple al qual seguir, moltes vegades, i dóna la casualitat que em van escollir a mi. No sóc tan important, tampoc. Qualsevol dels meus companys s'ho mereixia.

Tot i això, la teva figura, sobretot la de la famosa foto d'Albert

Prosseguint el meu viatge arribo a un temple grec. Hi ha un home amb la front molt ampla esperant-m'hi. Aquesta és la conversa que mantinc amb ell:

Em dic Plató. Sóc un filòsof atenenc, deixeble de Sòcrates. Provinc d'una família noble i adinerada. He escrit nombrosos diàlegs i una obra descrivint l'Estat ideal: La República. Tot s'hauria de regir segons els principis de la dialèctica i la raó. Quan vagis a una acadèmia, recorda que aquest és el nom que jo donava a la meva escola de filosofia.

Plató: M'han dit que et consideres poeta.

Ignacio: Això diuen.

I no t'han explicat mai que jo considero als poetes com uns éssers als que caldria foragitar de la polis? La poesia és bona mentre es dedica a exaltar els déus i els grans exemples morals. Quan surt d'aquestes funcions no pot dur al món més que mal, ja que no es basa en el predomini de la raó ni en la justícia, sinó que suposa l'extensió dels sentiments, del dolor, de la melangia... només pot fer que dur infelicitat. El que m'estranya és que encara no us hagin fet fora del vostre poble...

Ho han provat moltes i moltes vegades, però no ho han aconseguit.

I ara, què fan?

Poden desprestigiar-nos, però poca cosa més. Les lleis de la democràcia no els permeten fer-nos fora així com així, o això se suposa.

La democràcia és una fal·làcia.

Ei, aquesta frase estava pintada sobre una paret de Lleida!

Doncs és ben certa. És que un sis

La filosofia et dóna preguntes; el saber et proporciona respostes. Et creus savi o filòsof?

La poesia t'impedeix quedar-te assegut al sofà; la TV t'hi obliga.

Sempre que he cregut en algun déu he pensat: i si...? i he deixat de creure-hi; immediatament, però, he tornat a pensar: i si...? i hi he tornat. Clar que després, amb un nou i si...?...

No sé per què escric res si al moment següent escriuré el contrari.

Sempre que et diguin això és així no ho dubtis, és d'una altra manera.

 Ignacio Terrado

Aquest matí, mentre cercava la lletra de la bella ciao, cançó que he après a tocar amb l'harmònica, he anat a parar a aquesta pàgina: http://www.dhnet.org.br/memoria/letrasrev/  Us la penjo per a què vegeu com ha anat tot. És a dir, que cercant una cançó que jo havia sentit cantar aquest estiu a uns italians i que no tenia ni idea de què anava, he anat a parar aquí, a una pàgina amb tot de cançons revolucionàries. Però això no és res perquè, en veure tants països diferents i tantes lletres que no coneixia -sense comptar les partitures- he decidit de visitar -perquè tot no m'ho podia pas acabar- la terra originària del meu amic Napoleón (el Bonaparte era francès, però aquest és salvadoreño). L'única lletra que hi havia penjada és la que us poso a continuació, sota el títol de Credo. Ha estat musicada per Elsa Baeza, una cantant cubana (molt recomanable, la música, per cert), i sembla ser que és molt popular per centreamèrica. Després he sabut que la versió original és d'un nicaragüense anomenat Carlos Mejía Godoy, i que el credo, per tant, no és el credo salvadoreño sinó el nicaragüense, però és igual, perquè el meu amic Napo també hi va passar una època, allà baix.

M'ha cridat l'atenció la manera de viure la religió que transmet aquesta lletra, un sentiment que em sembla molt diferent al transmès per l'avorrit i dogmàtic credo catòlic versió europea que em van ensenyar de petit quan

Per què no em vols?

Per què no em mires?

Per què et compadeixes de mi

i no de totes les vides

que s'han desfet dins el mirall

dels teus ulls de regalèssia?

Ignacio Terrado

L'herba verda, fresca i clara

que hi ha dintre dels teus ulls

em conhorta perquè és verda?

em conhorta perquè és fresca?

em conhorta perquè és clara?

o perquè és dintre de tu?

Ignacio Terrado

De pressa. Atenció!

Què feu aquí aturats?

Ràpid! Ràpid! Que

el temps s'acaba ja!

Què fas, tu, poeta,

escrivint aquí assegut?

Aixeca't! Corre! No veus

que aquest és temps perdut?

Prefereixo perdre'l tot sencer

cansat de no fer res, que fugir

tot estalviant, i dir:

"M'he mort!

                        Ja no em cal córrer tant!"

Ignacio Terrado

Cementiri d'ànimes vives

consciència stereo al per major

cambra fosca a les palpentes

ens duus al teu interior

la fe hipotecada en un concurs

de dibuixar intimitats

atronadores i a deshores

i per tota poesia

l'huracà de les Comores retallat

amb les tisores perquè el Barça

perd avui per zero a tres no hi fa res

riurem del Chávez o del Bush i

per tot garbuix sabrem

que a no sé on

compres dos i pagues tres

en un zapping difús

Ignacio Terrado