Bocins de nit

No       oN

Sé        éS

O serp             presÓ

L'aroma           amoraL

Am'     mA

Amor   romA

?          ¿

M'anomenen el Gran Germà. George Orwell em va descriure a la seva novel·la titulada 1984. Ho sé tot. Ho controlo tot. Ningú no pot res contra mi. Mano sobre un dels tres Estats en què és dividit el món. Treball? Jo. Religió? Jo. El que importa és el poder. Hi ha un programa televisiu inspirat en la meva omnipresència. La meva hora s'atansa...

Gran Germà: No et faig matar perquè encara trigaries menys a aparèixer per aquí a emprenyar. (recordem que sóc al Nirvana, però només temporalment)

Ignacio: Emprenyar?

G. G: Reconeix-ho: No ets del partit!

I: És clar que no!

G. G: Per tant ets un "prole".

I: D'això res! Jo només sóc un jove que...

G. G: No m'interrompis quan parlo! Si jo dic que tu ets un prole, és que ets un prole. I els proles esteu al mateix nivell que els gossos! I per a què serveixen els gossos? Per a res, oi? Només per a emprenyar... L'únic que encara us diferencia d'ells és que vosaltres serviu per treballar. A part d'això, feu nosa...

I: Bé hi deu haver proles que entrin al partit...

G. G: Quina gràcia! Ah! Feia temps que no reia tant! Proles? Al partit? I com? Però si ni ho sospiten, que existim! Hem instaurat l'educació, en aquest món, home! Els proles són i seran proles... per sempre més.

I: Algun bé es deu rebel·lar

G. G: Els proles s

En aquesta secció passo a penjar el diari que vaig dur aquest estiu al llarg de tot el Camino de Santiago. Encara que està corregit i una mica embellit, és en essència el mateix que vaig escriure durant aquests dies tan entranyables, amb alguns afegits posteriors...

A les set del matí dempeus! És difícil, per a alguns, d’aixecar-se tant d’hora. Jo, no sé com ni per què, m’he estat despertant tota la nit. A les nou hem agafat el tren. Mentre els dos bells dorments -el David i la Irene- dormien o es marcien veient no sé quantes pel·lis a la petita pantalleta distorsionada del tren, el Xavi i jo fèiem petar la xerrada. Aquí, en els petits detalls, es veuen les preferències de cadascú. Quan jo era petit entelava els vidres del cotxe de tant mirar a través d’ells...

            Quan hem arribat a Burgos -com sempre- la Irene i jo ens hem picat -encara no en sé el motiu. Serà perquè realment sóc insuportable? Qui sap! Potser el Camino ho dirà. M’he passat una bona estona intentant comprendre el per què de la situació, però ja veus... després -també com sempre- dirà que no se n’havia ni adonat. Ja no sé on passo, i això que només som al primer dia.

            Després de dinar hem prosseguit la marxa -entenent que ja la vam començar l’any passat. Volíem arribar al primer alberg que hi ha passat Burgos, a uns cinc kilòmetres, però, qui sap com, ens hem estat més de dues hores caminant sense veure un sol allotjament fins que hem arribat a Tardajos, a uns deu kilòmetres de la capital.

            Aquí hem trobat -rectifico, he trobat, que sóc l’únic prou valent per xampurrejar l’alemany- a una parella de simpàtics joves d’aquest país del nord: el Dennis (22) i la Lea (19). Són molt amables, i hem sopat amb ells. Tenen la suficient paciència com per posar-se a desxifrar les paraules que m’invento -perquè jo, les paraules que no sé

Respecte al dia d'ahir, el Xavi m’ha demanat que apunti encara alguns petits detalls: l'amabilitat de l'alberguista, que ens va encabir dins l'alberg com va poder, ens va acompanyar durant el nostre passeig nocturn, i va organitzar una pregària internaciogenial, al qual estarem sempre molt agraïts per la seva hospitalitat; i també tot el nostre reconeixement a l'hospitalera que durant molts anys va estar acollint de forma gratuïta i esforçada els peregrins que arribaven a Tardajos, que s'ha ben guanyat el reconeixement que es mereix qui és capaç de fundar un indret tan acollidor i que ha continuat després que ella decidís anar-se'n a un convent. Si un dia passeu per allí, us explicaran la seva història, podeu estar-ne ben segurs!

Ara me n'adono que he estat una mica cínic en la redacció del text que llegireu a continuació. No us enganyeu: el Camino és preciós, i la gent que hi ha fantàstica, però és que el fet de veure com certs individus havien convertit un poble amb un negoci personal... bé, ja ho llegireu. Per cert, que el Xavi és el que a la foto surt amb barba -per si encara no ho havieu descobert. I jo el de l'harmònica, és clar! Una abraçada ben forta des d'aquí a l'abuelo de Hontana, que ens va demostrar que sempre, allà on es vagi, hi ha cors valerosos disposats a ajudar-te -y que es lo mismo que las aspirinas, pero con madera, que lo sé yo...

Camí fins a Hontana. Paisatge fet exprés per a una pel·lícula de l'oest. Tot és igual. O ho sembla. Perquè, en realitat, el camí avança sota el cel de Castella, tendrament abrasador degut al vent suau que acarona el

Aquests dos vídeos són del festival Buenos Aires Rock del 1982. Com sabreu, per aquesta època l'Argentina estava acabant de desfer-se d'una època militarista i dictatorial. Els músics que veureu a continuació són els representants d'una manera de sentir la música molt especial i que potser ens recordarà els cantants protesta americans o catalans...

La cultura es la sonrisa, de León Gieco, va per tots aquests blocaires que teniu la paciència de mantenir viu aquest nou món que també heu contribuït a crear. Aquí la teniu:

http://es.youtube.com/watch?v=vj71Maa56c4

Sólo de pido a Dios; una cançó que ja us havia mencionat fa temps i que és del mateix autor que l'anterior. Si us hi fixeu, però, hi participen Miguel Cantilo i tota la resta de músics que van tocar en aquest concert... Aquesta la dedico a En Cherchant i a la Roser. Si l'apreneu a tocar us asseguro un solo d'harmònica ben currat!

http://es.youtube.com/watch?v=sSzAULlFHcU

Per cert, que he triat les cançons de León Gieco per dues raons: la primera és perquè és un gran harmonicista, el que més m'agrada; la segona és perquè sé que va estar exiliat, i crec que aquest concert devia de representar molt per ell. Era el retorn d'algú que sempre s'havia revoltat contra la dictadura.

Gaudiu-les...

Estimats blogaires,

no us espanteu per aquest títol tan escandalós. És ben cert que el meu coll no està massa bé darrerament, però us puc assegurar que això no té res a veure amb aquesta mania d'escriure en blogs.

Però és que hi ha una nova malaltia que s'enganxa de mala manera: els meme! Com el que m'han enviat a mi, és clar, i que per als qui no ho sapigueu consisteix en que un altre blogaire et demana que escriguis sobre un tema que et proposa, i que després el passis a tres blogaires més.

I a mi em toca donar-vos tres petits consells per a principiants:

El meu primer consell consisteix en que no us desanimeu al principi si veieu que poca gent us llegeix; el que importa, després de tot, és passar-s'ho bé. A no ser que tinguèssiu la intenció de passar a la fama! Però en això jo ja no us puc ajudar...

El segon és que feu el que us dongui la gana. Escriviu sobre el que us plagui i no us talleu mai per res. No penseu en el què pensaran! Som la primera generació des que el món és món que podem publicar i expandir les nostres idees o sentiments gairebé sense censura, gràcies als blogs. O és que no compreneu la riquesa que aquest món suposa?

Finalment, senyorets i senyoretes, descobriu aquest món que és la xarxa. Quan algú us faci un comentari, visiteu el seu blog i, si us agrada, feu-ne un enllaç a la vostra pàgina. No els visiteu tots cada dia, mai tant! Però sí que és interessant seguir-ne tres o quatre, els vostres preferits, i comentar de tant en tant algun article que us cridi l'atenció... Perquè fa il·lusió

 .

(nota del traductor arameu-català: qualsevol semblança entre el profeta aquí descrit i personatges com Jesús o Zaratustra és pura coincidència -o no)

.

(altre cop el traductor arameu-català: però mireu al vostre voltant i no us en aneu a 2000 anys enrera. Que estem voltats de profetes de carnaval -o no)

.

Carta del capità Haddock als habitants de Bocins de nit.

... Llegeix més... Lee más... Legu pli...