Bocins de nit

El viatge pel Nirvana continua. Asseguda vora un penyassegat, Pandora. Ja tenia ganes d'entrevistar una noia, jo! I quina millor que la primera de totes elles?

Aprofito per recordar-vos que, com que no sé quant de temps em permetran les muses ésser en aquest lloc meravellós, si desitgeu proposar-me algun personatge interessant per entrevistar, no us talleu. Si és conegut, bé, i, si no, millor!, ja que així podré  fer nous amics...

Sóc Pandora, la dona que va obrir la gerra que contenia tots els mals del món. Zeus, amb l'ajuda d'Hermes, em va modelar en fang per castigar els homes, que havien descobert el foc. Els grecs van usar la meva història per justificar la seva misogínia.

Ignacio: Per què vas obrir la gerra?

Pandora: Per curiositat.

I: Però no t'havia manat Zeus no obrir-la sota cap concepte?

P: I?

I: ...

P: Si haguéssim d'obeir tot el que se'ns mana, no seríem lliures. I jo volia saber, volia conèixer, era al fons de la caverna i volia veure el Sol.

I: L'afany de saber...

P: Sí... La meva història representa l'equivalent al mite judeocristià d'Adam i Eva: no vulguis saber, perquè un cop coneguis la saviesa veuràs que no ets feliç.

I: No hauria de succeir el contrari?

P: Com el contrari? Qui no sap que podria viure millor, no hi aspira; qui no sap que un dia

1. estiu – hivern: no sabria  passar  sense  cap  dels  dos. Però prefereixo... què prefereixo?

2. anar de festa – quedar-se tranquil a casa: m’agrada anar de festa sempre que sigui el meu ambient –que ha d’ésser molt freaky. Si he d’estar sol, m’encanta passejar pel bosc o la muntanya (l’altre dia quasi em trenco la crisma)

3. fer matances del porc – ni parlar-ne, de matances: no ho sé. M’agradaria fer-ne una, tot i que detesto veure patir els animals.

4. Nadal – que no existís, el Nadal: la paranoia consumista que ens ha fabricat el capitalisme? NO! Però m’encanta anar a la tranquil·litat de la meva muntanya

Us penjo aquí el primer personatge itinerant. Us proposo a tots que visiteu aquest blog que promet ser una teranyina extremadament enganxosa i interessant, on diferents personatges de diferents autors s'aniran entrecreuant. De moment, què us sembla la meva protagonista? És un personatge que tenia pensat però que mai no havia ensenyat a ningú. Us agrada?

"N'estava farta, farta, farta!
Sí! Ja n'hi havia prou, d'aquest color.
Sempre així. Sempre, sempre, sempre!
Sempre patint, maleït sigui, fugint d'un destí invencible i etern, corrent i corrent i amagant-se entre els arbres i els matolls, rere les roques i sota les pedres, si calia, per acabar perdent-ho tot amb un bes sortit de llavis d'acer.
No, no, no! Això no havia d'ésser així. M'hi nego!
És que hi ha algun invisible Narrador, en algun lloc, que s'ha proposat torturar-me?
I ella corria i corria i corria, com sempre havia fet.
Tota una història de caigudes i de plors, de pèrdua i desengany, corrent, fugint del fusell del caçador.
Però ara... això no havia de continuar així.
No, no podia continuar així.
La mare lloba va agafar els seus cadells, els tres que li quedaven –tres de vuit!– i sortí del bosc on havia viscut sempre.
Caminaria i caminaria, n'estava decidida, caminaria i caminaria fins que trobés, per fi!, allò que el seu cor anhelava.
El vent se n'endugué els udols. Tota una tradició de contes estava a punt de canviar.
Diuen que, allà a la vora del mar, hi ha algú que coneix l'amor..."

Entre caixes de cartró

Hafida té un filleta

petiteta i molt negreta

allà al fons del carreró

A l’esquera un gat vell

a la dreta un gos sarnós

per tota teulada el mapa

celest dels mil i un neons

            On és ara son pare?

                                              –no en té

                  &n

Un dia, volent respondre a unes baules de la Carme R., vaig escriure la primera d'aquestes tankas. Per problemes amb l'internet no la vaig poder penjar mai però, ara que la retrobo, mireu què n'ha sortit, molt temps després...

M'he començat a llegir una obra de teatre de Sartre, i a la contraportada s'hi reproduïa un fragment del text que és el que m'ha inspirat a escriure-les. En realitat es planteja el dilema d'algú que, faci el que faci, condemnarà a mort a algú altre, i haurà de pendre partit, encara que això vagi contra els seus ideals. Bé, quan m'hagi llegit el llibre, que això m'ho havien explicat, ja us diré...

Moi j’ai les mains sales jusqu’aux coudes. Je les ai plongées dans la merde et dans le sang (J. P. Sartre, Les mains sales)  

Rere la tanka

negra en primavera

canten espases.

Qui té les mans esteses?

Qui no les ha empunyades?