Bocins de nit

El viatge pel Nirvana continua. Asseguda vora un penyassegat, Pandora. Ja tenia ganes d'entrevistar una noia, jo! I quina millor que la primera de totes elles?

Aprofito per recordar-vos que, com que no sé quant de temps em permetran les muses ésser en aquest lloc meravellós, si desitgeu proposar-me algun personatge interessant per entrevistar, no us talleu. Si és conegut, bé, i, si no, millor!, ja que així podré  fer nous amics...

Sóc Pandora, la dona que va obrir la gerra que contenia tots els mals del món. Zeus, amb l'ajuda d'Hermes, em va modelar en fang per castigar els homes, que havien descobert el foc. Els grecs van usar la meva història per justificar la seva misogínia.

Ignacio: Per què vas obrir la gerra?

Pandora: Per curiositat.

I: Però no t'havia manat Zeus no obrir-la sota cap concepte?

P: I?

I: ...

P: Si haguéssim d'obeir tot el que se'ns mana, no seríem lliures. I jo volia saber, volia conèixer, era al fons de la caverna i volia veure el Sol.

I: L'afany de saber...

P: Sí... La meva història representa l'equivalent al mite judeocristià d'Adam i Eva: no vulguis saber, perquè un cop coneguis la saviesa veuràs que no ets feliç.

I: No hauria de succeir el contrari?

P: Com el contrari? Qui no sap que podria viure millor, no hi aspira; qui no sap que un dia ha de morir, no té por de la malaltia... A més a més, és que potser creus que no suposa patiment, el simple fet de descobrir quelcom? Què et pensaves, que Newton descobria lleis científiques així com així, sense hores i hores d'investigar?

I: Tens raó.

P: Els que viatgen pel senderol del saber s'enfronten a grans penalitats i a la incomprensió. Què me'n dius, de Galileu?

I: Si és així, no seria millor restar ignorants?

P: Aquesta, de fet, és una teoria molt simpàtica: el qui no coneix el mal, no el pot cometre, dirà Rousseau. És ben probable que algú completament ignorant fos, a la vegada, completament feliç. Però també l'Església pretenia el monopoli del saber per assegurar el seu poder sobre els ignorants. Com a tot en aquest món, a la ignorància li pot sortir el tret pel darrera.

I: Com és, que t'atreu tant el camí més difícil?

P: No hi puc fer res. És un impuls. No sé com viuria, jo, sense investigar.

I: Un darrer consell per als meus lectors?

P: Cerqueu l'altra gerra, la que feia parella amb la meva, i... obriu-la!