Bocins de nit

I a tu qui t'ha enganyat, per a que vinguessis aquí? Em preguntava el Litus, rient, quan em va veure per primer cop. La meva resposta va ser: no ho sé, tenia curiositat per saber què dimonis -o més aviat què àngels- era un recés.

Per a la resta dels allí presents, no ho sé pas, el què aquesta paraula significa, però per a mi va ser això: desconnexió; silenci; punt i a part...

Us ho explicaré: duia dos mesos de vida contemporània. Diumenge a la tarda, ràpid, fes l'equipatge, no perdis el bus, corre, ja hi som, ara el 74, vinga, a sopar ràpid, fer la feina, sarau amb els companys, a dormir a la una, llevar-se a dos quarts de vuit, corre corre esmorza ràpid que fas tard, i faig tard, i a classe, i al sortir altre cop el metro, i a dinar, i ara els deures, i ara rodejat de gent altre cop xerrant, i a dormir a la una, i dimarts dia dels depressius, sortim aquest dijous?, d'acord, i divendres torno a Lleida, Terradoooo, vine que farem unes braves, surts aquesta nit?, ei Ignasi que demà assagem que hem canviat l'hora perquè, ai ai ai que és diumenge a la tarda, ràpid, fes l'equipatge, no perdis el bus...

Al principi estava bé, però ara... rodejat de gent per totes bandes, necessitava estar una mica aïllat del món, poder pensar sense dos milions de barcelonins i un altre milió de guiris fent soroll, estar lluny de la city, en pau i tranquil·litat amb mi i la natura, sol, sol, només amb els qui estimo, parlar de quelcom que no fossin els estudis ni les trivialitats de cada dia...

I em van proposar desendollar-me.                                                                 

Fa uns mesos vaig anar amb bicicleta a Aitona, un poble prop de Lleida. La bicicleta vella de mon pare no tenia canvi de marxes, i era molt difícil pedalar de pujada. Suat i desfet, vaig anar a parar a una casa d'allà on convivien tres monges. Em vaig quedar parat. Mai hagués imaginat que hi havia monges guapes, al món, jo que sempre les havia vistes velles i encorbades, tremoloses. Però la Mireia, una mexicana d'uns... no ho sé, d'uns trenta-cinc, em va oferir un suc de paraguayos que em va fer veure el Paradís de ben a la vora, seguit d'un pastís -recepta de Xile- deliciós.

El fet és que ara uns amics em proposaven de fer un recés en un lloc no lluny de Lleida, en plena natura. I quin animal és, això?, vaig preguntar, igual que haureu fet vosaltres. Es tractava de passar dos dies -i una nit- del que les nostres iaies n'haguessin dit ejercicios espirituales, però en versió modernitzada. Encara que al principi, ho he de reconèixer, no n'estava gaire convençut, quan vaig saber que era precisament la Mireia la que ho organitzava, m'hi vaig apuntar.

Vejam... es tractava de fer silenci i oració, encara que jo, de silenci, no en vaig fer massa. Ironies de la vida!

Me n'anava a passejar amb la Irene pels camins d'allà al voltant, xerrant de vegades de coses interessants, de vegades de ruqueries, però tant és, perquè el simple fet de poder passejar sense anar enlloc sentint al teu costat una veu que t'estima és quelcom que tenia quasi oblidat. T'he de donar les gràcies, Irene, per haver fet per trobar-me, si menys no el primer cop.

També vam reflexionar sobre nosaltres mateixos. Em va agradar redescobrir la meva creativitat manual, perquè una activitat consistia en transmetre'ns modelant quelcom en fang. Feia temps que no gaudia tant embrutant-me les mans.

Finalment, les picabaralles entre la Camino i el Ramon, els quals semblen esclatar perpètuament escampant per tot arreu un amor que et fa riure per no plorar d'emoció, són quelcom tan memorable com tot el que vam fer.

Cada cop necessito més aquestes aturades. Aquesta vegada ha estat un recés, una altra serà una excursió a la muntanya, però les necessito com l'aire que respiro. La meva iaia no entén que el primer que faig quan la vaig a veure allà a Areny (cap a Pont de Suert) és anar-me'n tot sol a pujar un turó o a passejar pel bosc, però és que no hi puc fer més.

Potser aquest text és una mica embolicat, però és que aquests dos dies han estat tan intensos... si no me'n recordo ni de la meitat!

Fixeu-vos que he trigat tres dies a decidir-me a escriure això, perquè fins ahir encara ho estava paint.

I ara, desconnecto.