Bocins de nit

Perquè, al cap i a la fi, el poeta és el més desgraciat de tots els éssers: el que ha comprés que mai no podrà expressar la plenitud d'allò que és

La poesia és allò

que es mira i no es veu

entre les llàgrimes d'un llençol

cada migdia

El poema és el pes

sobre el que cau aquest congrés

de fantasmes llargs i geperuts

de fosfatina

El poeta és el mut

el sord el cec i el sense gust

que intenta palpar el so

de la travessia

El poeta és el nen

que sap que no pot estimar

amb paraules i que a Déu només se'l veu

entre abraçades

Ignacio Terrado