Bocins de nit

Es deia Ikolora, Mult Ikolora, i volia ser profeta.

Com que els profetes no es fan així com així, sinó que són el fruit d'un llarg període d'estudi i contemplació, en Mult decidí d'anar-se'n a la muntanya. Quan començà el seu viatge el prengueren per un turista qualsevol.

Al cap de molts i molts dies, quan en Mult va haver decidit que li havia arribat l'hora, va deixar la seva cova sota un gran roc i va iniciar la seva davallada.

A mig camí de la ciutat va trobar un petit rierol, i s'hi va acostar per abeurar-se. Reflectit a l'aigua va veure com un corb tan negre com qualsevol altre corb es posava sobre la seva espatlla.

Jo sóc el Camí i Tu ets la Vida, va sentir en Mult dins seu, i es va posar a caminar altre cop. Es dirigia a la ciutat aleshores anomenada Mäzdum Lazlaj.

I al mig de la plaça va començar el seu discurs.

Acosteu-vos, germans meus, vingueu d'on vingueu. Deixeu que els nens i els ancians s'apropin a mi. Escolteu la Bona Nova que us anuncio:

Jo us parlo de l'amor; de l'amor i de la pau al món. De l'amor i de la pau per a totes les cultures; de l'amor i de la pau per a totes les nacions; de l'amor i de la pau per a totes les criatures...

Però una veu sorgí d'entre la gentada:

Mireu quins cabells que duu!

I la gentada, com un lloro, repetí:

Mireu quins cabells que duu!

I deixaren Mult Ikolora sol enmig d'aquell indret, des d'aleshores conegut com la Plaça dels Cabells Bruts.

Mult el profeta quedà molt amoïnat. Com aquella bona gent no s'omplia de joia en sentir la Bona Nova? Com no el volien escoltar? És a causa del meu cabell?, es preguntava.

Però la finalitat de tot profeta és ésser escoltat. Així, si ningú no l'escoltava, com podia ell ser un profeta?

I Mult Ikolora, finalment, decidí tallar-se el cabell, tant de temps desgrenyat allà a la seva cova sota un gran roc de la muntanya, amb el propòsit d'arribar, així, a la gentada.

I l'endemà el profeta tornà a la Plaça dels Cabells Bruts. I dirigint-se al poble digué:

Acosteu-vos, germans meus, vingueu d'on vingueu. Deixeu que els nens i els ancians s'apropin a mi. Escolteu la Bona Nova que us anuncio:

Avui us dic: No jutgeu ningú pel color de la seva pell, el seu sexe, o la seva edat. Perquè totes les criatures d'aquest món tenen secrets amagats al fons de...

Però una veu sorgí d'entre la gentada:

Mireu com va vestit!

I la gentada, com un lloro, repetí:

Mireu com va vestit!

I deixaren Mult Ikolora sol, aquell divendres. I, des d'aleshores, aquest divendres és recordat amb el nom de Divendres de Roba.

I pensà el profeta: Són gent bona. No pot ser que les meves paraules rellisquin sobre la seva pell tan torrada pel Sol. Serà a causa dels meus parracs vells?

Però la finalitat de tot profeta és ésser escoltat. Així, si ningú no l'escoltava, com podia ell ser un profeta?

I Mult Ikolora, finalment, decidí cremar els parracs amb els quals s'havia cobert durant tant de temps, quan vivia a la seva gran cova sota un gran roc, allà a la muntanya. I els va canviar per un vestit negre, amb americana i corbata i un clavell a la solapa, amb el propòsit d'arribar, així, a la gentada.

I dissabte, de bon matí, el profeta va tornar, per tercer dia consecutiu, a la Plaça dels Cabells Bruts.

S'estava al bell mig d'aquell indret, però no se li atansà ningú.

Veient que la Plaça era buida, Mult Ikolora vagà pels carrers de la ciutat a la recerca d'un indret més poblat. Finalment, una altra plaça, plena aquest cop a vessar, es presentà davant seu.

I va dir:

Acosteu-vos, germans meus, vingueu d'on vingueu. Deixeu que els nens i els ancians s'apropin a mi. Escolteu la Bona Nova que us anuncio:

Benaurats els braços que s'aixecaran per combatre l'explotació. Benaurats seran, perquè hauran de patir com pateix el corser que es revolta contra la brida que el subjuga.

Benaurades les mans que mai descansaran. Perquè serviran de llar a les butllofes.

Benaurats els ulls que mai deixaran, àvids de saber, de llegir. Perquè en la ceguera veuran la Llum.

Però algú d'entre la gentada se'n va anar.

I la gentada, com un mico, se'n va anar.

I, des d'aleshores, aquest dissabte és recordat com el Dissabte de Soledat.

I cridà el profeta, clamant al cel: Oh, gent! Oh, gent! Per què m'has abandonat?

Però un vell savi que passava per allí se li atansà, i digué:

Que no ho veus, il·lús, que això que els dius no els pot agradat de cap de les maneres? Només els predius que patiments!

I en Mult quedà profundament trasbalsat per les sàvies paraules del vell savi.

I l'endemà, diumenge, Mult el profeta tornava a la Plaça. Ningú que el veiés no podria reconèixer en ell aquell home, esparracat i desgarbat, que uns dies abans havia arribat  a la ciutat.

Perquè el seu pèl engominat tenia la ratlla a l'esquerra.

Perquè el seu frac negre amb un clavell a la solapa, acabat de planxar, es veia coronat per un gran barret de copa de tres pams d'alçada.

Perquè lluïa un bigoti punxegut i finament retallat.

Perquè un colom blanc va davallar sobre ell. I en Mult va sentir dins seu: Tu ets el Camí i Jo sóc la Vida.

I perquè el profeta, dirigint-se al públic, digué:

Acosteu-vos, germans meus, vingueu d'on vingueu. Deixeu que els nens i els ancians s'apropin a mi. Digueu: quina és la Bona Nova que desitgeu us sigui anunciada?

I la gentada escoltà el profeta.

I, des d'aleshores, aquest dia és recordat com el Diumenge del Triomf.