Bocins de nit

Respecte al dia d'ahir, el Xavi m’ha demanat que apunti encara alguns petits detalls: l'amabilitat de l'alberguista, que ens va encabir dins l'alberg com va poder, ens va acompanyar durant el nostre passeig nocturn, i va organitzar una pregària internaciogenial, al qual estarem sempre molt agraïts per la seva hospitalitat; i també tot el nostre reconeixement a l'hospitalera que durant molts anys va estar acollint de forma gratuïta i esforçada els peregrins que arribaven a Tardajos, que s'ha ben guanyat el reconeixement que es mereix qui és capaç de fundar un indret tan acollidor i que ha continuat després que ella decidís anar-se'n a un convent. Si un dia passeu per allí, us explicaran la seva història, podeu estar-ne ben segurs!

Ara me n'adono que he estat una mica cínic en la redacció del text que llegireu a continuació. No us enganyeu: el Camino és preciós, i la gent que hi ha fantàstica, però és que el fet de veure com certs individus havien convertit un poble amb un negoci personal... bé, ja ho llegireu. Per cert, que el Xavi és el que a la foto surt amb barba -per si encara no ho havieu descobert. I jo el de l'harmònica, és clar! Una abraçada ben forta des d'aquí a l'abuelo de Hontana, que ens va demostrar que sempre, allà on es vagi, hi ha cors valerosos disposats a ajudar-te -y que es lo mismo que las aspirinas, pero con madera, que lo sé yo...

Camí fins a Hontana. Paisatge fet exprés per a una pel·lícula de l'oest. Tot és igual. O ho sembla. Perquè, en realitat, el camí avança sota el cel de Castella, tendrament abrasador degut al vent suau que acarona el rostre del viatger. Quina bellesa! És cert, com diu tothom, que no hi ha qui la suporti, aquesta vista? Primer, jo no sóc tothom; i segon, tampoc no hi ha qui m'aguanti a mi. Per tant, tinc el dret de discrepar. M'agrada, això. M'agrada, caminar.

A Hontana arribem a l'alberg municipal. No hi ha ningú? Ens informen que l'atenen els amos del restaurant (i crec que també de l'alberg privat) i que l'atenen quan volen. Com ens aconsella un petit cartellet sobre la tauleta de recepció, prenem possessió dels nostres llits sense pensar-nos-hi gaire. Més tard ja passarem a pagar.

Quina vergonya! L'alberg té cuina, però no hi ha ni una sola botiga on comprar queviures. Per tant, cal anar al restaurant, propietat de qui? ho endevineu? Dels amos dels albergs! Ens informen que, a més, els propietaris dels dos restaurants no es poden ni veure! Decididament, el Camino és negoci... Si menys no, aquesta part no deu ser pas la pitjor. A Galícia...

Això està ple de deutsche Menschen, o com s'escrigui, que jo puc enraonar amb ells -i, com sempre repeteixo, el que no sé m'ho invento- però em costa molt l'ortografia germànica. El que més m'agrada dels alemanys, a més, és clar, de la seva simpatia, són les alemanyes, rosses, joves, boniques... UAUUU! Llàstima que deuen tenir xicot!

Sortirem a Alemanya TV! I a los documentales de la 2 i al 33 en versió doblada! Uauuu!, altre cop. Serem famosos! Sí, perquè fem com aquest famós cantant nòrdic, caminem pel Camino de Santiago... si no fos perquè a ell el duen en cotxe i fa la papereta per les diferents poblacions mentre que aquí els altres suen la gota gorda. No és pas per caminar, és clar... És per aguantar-me a mi!

Per fi hem resolt l'enigma de la invasió bàrbara de la Hispània Tarraconense! Segons la Lea i en Dennis, sembla ser que un tal Buenafuenten o quelcom així, un humorista alemany, va fer el Camino i n'ha escrit un llibre, i per això s'ha popularitzat molt aquesta experiència, allí.

Per cert, que també hem sabut que la botiga de queviures del poble va ser obligada a tancar pels amos del bar sota el pretext de "competència deslleial". Ah!, la Espanya profunda i del caciquisme!

Però el millor que ens ha passat avui ha estat que un home gran li ha regalat un pal de salze a la Irene -que es lo mismo con lo que hacen las aspirinas, que lo sé yo-. El que jo no entenc és per què li ha donat a ella, el bastó, i no, per exemple, al Xavi. Que si ella és guapa, el Xavi té una barba que... Vaja, que això de la "discriminació positiva (?)" ja em comença a sorprendre! Al proper poble hi entraré disfressat de dona, a veure si em regalen un bastó de salze a mi també...