Bocins de nit

En aquesta secció passo a penjar el diari que vaig dur aquest estiu al llarg de tot el Camino de Santiago. Encara que està corregit i una mica embellit, és en essència el mateix que vaig escriure durant aquests dies tan entranyables, amb alguns afegits posteriors...

A les set del matí dempeus! És difícil, per a alguns, d’aixecar-se tant d’hora. Jo, no sé com ni per què, m’he estat despertant tota la nit. A les nou hem agafat el tren. Mentre els dos bells dorments -el David i la Irene- dormien o es marcien veient no sé quantes pel·lis a la petita pantalleta distorsionada del tren, el Xavi i jo fèiem petar la xerrada. Aquí, en els petits detalls, es veuen les preferències de cadascú. Quan jo era petit entelava els vidres del cotxe de tant mirar a través d’ells...

            Quan hem arribat a Burgos -com sempre- la Irene i jo ens hem picat -encara no en sé el motiu. Serà perquè realment sóc insuportable? Qui sap! Potser el Camino ho dirà. M’he passat una bona estona intentant comprendre el per què de la situació, però ja veus... després -també com sempre- dirà que no se n’havia ni adonat. Ja no sé on passo, i això que només som al primer dia.

            Després de dinar hem prosseguit la marxa -entenent que ja la vam començar l’any passat. Volíem arribar al primer alberg que hi ha passat Burgos, a uns cinc kilòmetres, però, qui sap com, ens hem estat més de dues hores caminant sense veure un sol allotjament fins que hem arribat a Tardajos, a uns deu kilòmetres de la capital.

            Aquí hem trobat -rectifico, he trobat, que sóc l’únic prou valent per xampurrejar l’alemany- a una parella de simpàtics joves d’aquest país del nord: el Dennis (22) i la Lea (19). Són molt amables, i hem sopat amb ells. Tenen la suficient paciència com per posar-se a desxifrar les paraules que m’invento -perquè jo, les paraules que no sé, me les invento, és clar- i demà ens trobarem fent camí, que els he promès un concert d’harmònica...

            Són les festes. Els tres homes ens n’anem a veure el poble i la meva petita pèl-roja dorm (com sempre).

            Aquesta nit, la Irene i jo dormim sobre el terra de l’alberg mentre el Xavi i el David van a casa l’alberguista. Ja no hi cabia ningú més, allà dins.

            Atenció! Pareu l’orella! O llegiu aquestes línies, millor dit: Hi ha un resident d’Eslovàquia (ningú no es posa d’acord sobre el seu origen búlgar, hongarès, txec, o qui-sap-què) que ha vingut des d’allà dalt a la dreta amb bici fins als Pirineus, continua caminant, i està tan cansat que ha preferit dormir a baix al descobert a pujar a dalt a l’hospital! Quina voluntat! De vegades costa entendre’ls, aquests sacrificis. Per què ho faran?

            Bé, me’n vaig a dormir, que els altres ja dormen.

            Potser faig alguna broma?

Nota posterior: Conversant amb el Dennis i la Lea a l’hora de sopar, a la Irene només se li ha ocorregut de preguntar -només sap fer que preguntes sobre temes poc importants, aquesta. Podria parlar del sexe dels àngels, no?- que què en pensaven de la Merkel -la presidenta d’Alemanya. Com que ho ha dit en castellà, la Lea no ha entés res de res, però el Dennis, que sí que xampurreja -millor que jo l’alemany- aquesta llengua, ha dit: Jo... Pienso... Pienso que la Merkel no ESTÁ muy buena... Capteu la confusió? Els alemanys no distingeixen entre l’ésser i l’estar. No cal dir que he rigut fins que ja no he pogut més...