Bocins de nit

Sóc el petit príncep. Tant és la meva edat. Viatjo pel plurivers cercant la vida, cercant l'amor, cercant mai he sabut ben bé què. Allà a les estrelles hi ha algú que m'espera amb il·lusió. Crec que el que de veritat importa en aquesta vida és tenir cura de la teva petita flor.

Petit príncep: Ja t'agrada, d'ésser cada dia en aquest planeta?

Ignacio: Ei, però... Què potser no sóc jo, l'entrevistador?

Ja t'agrada, d'ésser cada dia en aquest planeta?

D'això...

Respon-me! T'agrada o no t'agrada?

Doncs... La veritat... Hi ha dies que voldria fer com tu i fugir, fugir d'aquest món...

És cert, els terrícoles sou una gent molt especial... No teniu cura ni de casa vostra!

Ah, no?

No! Allí, al meu asteroide, cada dia havia d'arrencar els baobabs que hi creixen... Són molt perillosos, els baobabs, i cal ser constant i arrencar-los cada dia, o s'ho mengen tot. Recordeu, nens, no deixeu mai créixer un baobab!

Ho tindrem present.

I més val que ho feu així... El darrer cop que vaig venir éreu a punt de començar una guerra; ara sou la guerra. Fins que no arrenqueu els baobabs, no podreu viure tranquils...

Ah, no?

No, he vist moltes coses, jo... I allà pel cinturó d'asteroides n'hi ha un on no s'hi pot viure dels baobabs que hi ha. Aneu en la mateixa direcció... Per què ho feu?

I jo què sé!

Per què ho feu?

És que no pots renunciar a una pregunta?

Per què ho feu?

No ho sé... Potser perquè no estem contents amb nosaltres mateixos?

A la meva flor li passava el mateix... No li agradava ser com era i per això em tractava malament. Però jo me l'estimo igualment, saps? Encara que potser ella no m'entengui... Creus que algun dia m'entendrà?

Espero de tot cor que sí, petit príncep... Saps què? També a mi m'han domesticat algun cop...

Ah, sí? És meravellós! Vaig conèixer una guineu... Però saps què, Ignacio? No deixis perdre mai aquesta persona que tant t'ha acompanyat, no te la deixis perdre... Perquè tu i jo som éssers estranys i solitaris, saps? I qui ens estima, com la guineu m'estima a mi, i com el meu bon amic Antoigne em vol, ha d'ésser realment algú molt gran...

I qui t'estima et farà plorar...

Oh, però... No és això, el millor de tot?

Home...

Quina sensació més bonica, la d'ésser capaç de plorar per un amic que plora... Saps què? Crec que no pots dir mai que estimes algú fins que no has plorat per ell.

...?

Sí, sí... Què se n'ha fet de la guineu, l'has vista? Si la veus, o si algun dels teus lectors la veu, oi que me'n donareu bones notícies?

Oi tant, que sí!

Ai... Saps què m'agradaria fer, ara? Veure una posta de sol... Em fan plorar, també, les postes de sol... Em fa plorar tot, a mi... I riure, sempre ric, també... Eh! Què en sóc, de difícil... Potser és per això, que la rosa s'enfadava amb mi?

Jo sí que ploraré, petit príncep, perquè l'entrevista s'acaba, i t'he de deixar, i ja no et veuré més...

Ha! És el que té això de parlar amb mi, però... veus? Cada cop que miris al cel, de nits, i et fixis en aquest petit rierol de llet que el creua, pensa que, en algun lloc entre tots aquells floquets de neu, hi seré jo... Jo faré el mateix, viatjant sobre el meu asteroide... I et recordaré sempre, Ignacio. Et recordaré sempre...

 Ignacio Terrado