Bocins de nit

Mira! Mira! Mira, analitza, i critica, en què s'ha convertit l'home d'avui, crido al meu confident, el capità Haddock, asseguts tots dos vora una taula a la Cova de Zoroastre. Que els homes no ploren... Quin gran engany! Jo sí, que ploro. I amb orgull! Sí, estic perversament orgullós de proclamar als quatre vents que encara sóc capaç de plorar. Plorar quan estic trist... Plorar quan sóc feliç... Plorar per una amiga que plora... I no me'n penedeixo!

Mira al teu voltant, bon capità, i plora amb mi davant la visió del què ens rodeja. Sí, plora tu que encara tens ulls. Perquè és pels ulls, que s'arriva a l'ànima. I és per això, que els amaguen rera unes ulleres de sol! I és per això, pel que no són capaços d'aguantar-te la mirada! Perquè no els agrada ser el què són, no els agrada l'ànima que tenen, i la volen amagar...

No ho veus? S'omplen de colònies i desodorant per amagar la seva olor; no canten pel carrer per amagar la seva pròpia veu; no ploren perquè, de tant amagar-se a ells mateixos la seva infelicitat, n'han perdut la capacitat. I pot semblar que això són bestieses, comentaris sobre quelcom comú i diàriament acceptat, però... no és aquí, en les petites accions, on es veu el què hi ha al darrera?

I el pitjor de tot és que sembla que també han perdut la capacitat de transmetre amor, per culpa d'aquesta fal·làcia anomenada cultura. No ho sents dins teu, capità? Quantes vegades diuen t'estimo? Quantes? Quants cops t'han abraçat afectuosament? Ah!, aquella agradable campanya de les abraçades gratis... I les dones, capità, tot i els tòpics, són més lliures que ells! Perquè, fixa-t'hi: es donen petons entre home i dona; es donen petons entre dona i dona; però... i entre home i home? Mai! És cosa de la cultura, diuen... I un be negre! De la cultura? Del ramat! Van directes a l'escorxador! Surt al carrer. Tots pensen igual, senten igual, creuen igual, oloren igual, no hi ha maneres alternatives de divertir-se...

Es tracta d'ésser un mateix? O d'ésser tots, i per tant cap?

Es tracta d'ésser el que vull ser? O d'ésser el que em volen fer ser?

Tot just fa mig any que vaig entrar dins el món adult i, decidit!, vull tornar a ser un nen...

He signat el pacte, capità... Un pacte que es signa amb les llàgrimes del desencant... i de l' esperança.

A partir d'ara, capità, explotaré al màxim la meva faceta de creador. Faré el que no faci ningú, pensaré com no s'ha de pensar, sentiré com no s'ha de sentir, estimaré, ploraré, abraçaré sense avergonyir-me'n, seguiré amb aquests concerts d'harmònica al mig del carrer major que fan dir a la gent decent ai, com pots fer-ho, això? i, per damunt de tot, seré innocent com un nen...

Sí, capità, plora! Plora i sigues tu també feliç. Aquesta gent adulta que ens critica és, capità, la mateixa gent que et va fer endinsar en el món de l'alcohol. Perquè l'alcohol serveix per a això, capità, per a fugir d'un mateix. I qui ha de fugir d'ell mateix, capità, no és feliç...

Ignacio Terrado

Capità Haddock

He trobat alguns altres sonats que, en algun moment de la seva vida, també van decidir de tornar a ser uns nens. Les frases en cursiva crec que són seues, bastant literalment... Aquí en teniu els noms i, si ho desitgeu, afegiu-hi el vostre:

Antoine de Saint-Éxupéry: el més petit de tots els nens (gràcies per escriure El petit príncep)

Friedrich Nietzsche: Innocència és el nen, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que es mou per si mateixa, un primer moviment, un sant dir sí (Així parlà Zaratustra)

Jesús de Natzareth: Us ho asseguro, si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel (Evangeli de Mateu)

Ray Bradbury: Quina vergonya! No estàs enamorat! (Farenheit 451)

Jairo Aníbal Niño: El mar es el sol de las ranas (Dalia y Zazir)

El iaio...