Bocins de nit

Mira al teu voltant quant el teu cor te deler de ser estimat, perque no estara mai amagat aquell a qui siguis destinat.

Obre els ulls en la foscor i no deixis que la llum cegui.

Una abraçada.

Entre la multitud de gent que escolta la dolça melodia que toca el poeta al piano, hi ha una noia que es fixa més en l'expressió i el sentiment de l'èsser humà que en la mètrica d'aquella melodia tan suau, tan perfecta...
La melodia és la representació, la veu dels sentiments i de les emocions del pianista, però com sovint passa, els sentiments s'amaguen darrere una màscara, i llavors, encara que el pianista vulgui tocar una cançó dolça, i plena d'inocència i de puresa, la melodia d'aquesta cançó no sonarà a puresa, perquè potser el poeta que toca el piano es sent sol, o trist, o potser l'odi i l'enveja inunden la seva ànima...
La noia que observa el pianista, escolta els pensaments del poeta, els pot sentir... pot notar com li recórre per tot el cos un calfred intens, sent com el seu cor s'accelera... en busca de respostes...
Aquesta noia sap que el pianista busca, busca, però no troba mai el que vol..
I sap també que sí, que segurament hi haurà algú disposat/da a estimar-lo,
l'estimarà tal i com és, estimarà els seus defectes, estimarà les seves qualitats...
Però una vegada més, aquesta noia observa el poeta del piano, i amb tristesa veu que el pianista no arribarà a estimar mai de veritat, si no baixa de l'escenari on ha pujat, i busca entre la multitud, sap que no arribarà a estimar mai si no perd la sobèrbia, si no té inseguretats, si no plora, en definitiva, si no es mostra tal i com és verdaderament, no com un pianista, o com un poeta del piano, sinó que, humilment, mostrar-se com un ésser humà... amb la seva sol·litud tot i que està rodejat de gent, encara que aquest pianista, encegat pels focos, no la veu...