Bocins de nit

–Per què hi ha tantes llums, avi?

            La veueta pertanyia a una nena d’uns vuit o deu anys, petita i primeta, que caminava al costat d’un home gran i desgastat pel pas del temps i les preocupacions. Somrient, la nena fixà els seus dos ulls color maragda en el cabell i la barba del seu avi. “Si tinguessin llum pròpia, brillarien més que aquests fanalets esmorteïts que omplen els carrers per Nadal”, pensà. I somrigué alegrement.

            Al seu voltant, grans habitatges completament il•luminats s’aixecaven majestuosos. On no hi havia cap finestra, lluïen grans cartells publicitaris. Entre ells, per sobre els vianants, milers de bombetes blanques i grogues i vermelles omplien el cel de figures de colors, formant ara un Pare Noel, ara un arbre de Nadal, ara mil i una formes fantàstiques i diferents. Però, menys una nena petita, ningú no semblava adonar-se’n.

            –Per què hi ha tantes llums, avi?

            I avi i neta caminaven lentament i en silenci per la vorera, formant una imatge força curiosa en comparació amb tot aquell batibull de vehicles i persones afanyant-se com ovelles afamades a adquirir tot allò que havien anat a comprar, cridant i esbufegant per no ésser els darrers.

            La petita tornà a riure:

            –Què no em sents, avi? Per què hi ha tantes llums?

            Finalment, l’avi l’esguardà tendrament. Els seus ulls humits delataven que havia estat en algun lloc molt més plaent que la ciutat a la qual tornaven.

            –Per què hi ha tantes llums, avi?

            –Ai, Juna... –i després d’uns instants durant els quals els seus ulls semblaren perdre’s molt lluny, afegí– quan jo era com tu, Juna, i vivíem a la muntanya, les coses eren molt diferents...

            –Sí, avi. Però... Per què hi ha tantes llums?

            L’avi rigué. La seva Juna... Sempre seria la mateixa! D’ençà que tenia el do de la paraula, no havia renunciat mai a cap resposta.

            –Veuràs, petita... Fa molts anys, quan les ciutats potser ni existien, i la major part de la gent vivia al camp, tot això que ara pots veure era inimaginable. Ni els llums de colors, ni els rètols publicitaris, ni les grans superfícies comercials, no existien... Per això, les nits com aquesta, després d’haver sopat vora la llar, l’avi s’enduia els petits –i els no tan petits– a fora, a la prada, i jeien tots contemplant els estels...

            –Però no eren com aquests, oi avi? La seva llum és lletja i esmorteïda.

            –No, filleta. No eren com aquestes bombetes... I l’avi, mentre tots miraven aquells punts brillants que hi havia al capdamunt, explicava històries fascinants que parlaven d’ells i dels éssers que hi habiten.

            I continuaren caminant en silenci, enganxats l’un al costat de l’altre, immersos en els seus pensaments. L’avi tornava a estar ben lluny altre cop.

            –Sí, però... Per què hi ha tantes llums? Encara no m’has respost.

            –És veritat, filleta, –féu l’avi sospirant– és veritat. Però de vegades els meus records em venen a trobar i... És igual, ara t’ho explico: La gent d’avui enyora les estrelles... Sí, Juna, les trobem a faltar! Ja no les podem veure, amb tantes llums, amb tant de soroll, amb tanta feina... ja no en recordem la flaire, tan suau al capvespre, petita, però les seguim necessitant. I és per això que, sempre que podem, omplim el cel de llums, pretenent substituir-les. Perquè abans, Juna, quan, estirats a l’herba, admiràvem els estels, sentíem que hi ha quelcom realment bell en ells, que hi ha quelcom en ells pel que val la pena viure, que hi ha quelcom... Però ara la gent ja no coneix la bella Cassiopea...

            –O sigui, que són com un mal succedani? Com la sacarina ho és del sucre?

            El tràfic al seu voltant s’havia intensificat. Dos conductors s’escridassaven violentament enmig d’una allau de botzines. Unes senyores grasses vestides amb uns gairebé tan gruixuts abrics de pells renyaven les seves filles. Un alt executiu, vestit de negre amb un barret també negre i un maletí del mateix color, corria zigzaguejant entre els vianants en un eslàlom desenfrenat pel bell mig del carrer. Una mica més endavant, enmig d’un enorme escampall de rellotges i polseres, un honrat venedor ambulant proclamava als quatre vents la seva opinió sobre certs executius amb pressa...

            –Si és així, per que no apaguem totes les bombetes?

.

.

Ignacio Terrado