Bocins de nit

No sé posar punt i final

No sé deixar d'escriure'ns

Vas voler posar fi al nostre poema

però el nostre poema

només és meu

i jo no sé posar

.

...

Etiquetas: poema, poesia, poemes, punt, i, final

com l’amor

torna sempre a encalçar-me?

Com una roda que gira i gira

com un nen que juga sense pensar que pot fer mal

el passat em busca

El meu cor era ple d’aigua

                    -no de vi-

però ara se'm reobren vells forats

es mescla el líquid

amb la sang dels meus estigmes

Ja ho va dir un vell borratxo:

la de l’amor és la pitjor de les ressaques

Etiquetas: poesia, poemes, amor, vi, borratxo, ressaca

Etiquetas: immigrant, poema, pastera, dona

El nu és de la Neus... és a dir, no és ella (per desgràcia) sinó que ella n’és l’artista. Jo he modificat la imatge amb el Gimp i hi he afegit el poema. Tot i això, Neus, no et preocupis: encara que tu només siguis l’autora del nu (és a dir, no ets tu) t’estimo igualment.

Etiquetas: amor, prostituta, flor, neus

Quan em va pegar la policia

no vaig poder imaginar

els seus ulls rere la visera

Avui he vist les seves cares

S’havien situat prop de la porta del centre

Distingien els meus alumnes

per la seva pell morena

Però la meva cara

és del color de la pau

La frontera no és a Ceuta; la frontera es troba a la boca del metro de Lavapiés. Moltes vegades a la meva vida m’he preguntat què farien en el meu lloc aquells personatges en els quals el meu cor  es fixa sempre: què diria Sòcrates? què faria Jesús? i Lorca? i Russell? amb quins ulls s’ho miraria el petit príncep? i Thoreau, aixecaria altre cop la bandera de la desobediència civil? de manera no-violenta, com Martin Luther King? boicotejaria el sistema, com l’Enric Duran? es negarien tots junts a integrar-s’hi, com Simone Weil, que es negava a batejar-se perquè això la separaria dels més pobres? No hi ha dubte que tots ells cridarien amb una sola veu: ¡ser policía, vergüenza me daría!, refusarien l’obediència a la llei, perquè una cosa és el bé i una altra la legalitat, i no acceptarien cap mena de pau sense justícia.

Les fronteres no són geogràfiques, i ni tan sols culturals, religioses o sexuals: la frontera és la riquesa que separa els que són dins del sistema dels que s’han quedat a fora. I cal tenir clar de quin costat ens situem. Jo crec que, en la situació actual, Sòcrates ens mostraria les paradoxes de

Susanita recorda sempre els disset anys

aquella nit

sota el bressol de la lluna

en una clariana vora el seu poble

colombià

Els dits llargaruts dels arbres esgarrapaven el cel

Hi clavaven famolencs les seves ungles

com intentant-ne extreure els somnis

que s’amaguen en la foscor

en l’espai que hi ha entre una estrella i una altra

I com la lluna la seva boca

bressolava una cançó d’amor

i vida nova

Avui no arriben els papers

i els somnis s’envolen

i esclaten

com bombolles de sabó

Etiquetas: poemes, immigració, immigrants

Escrit després que un alumne em mostrés l’ordre de marxar del país abans de 48 hores que li havia donat la policia:

Amic és una sort que no comprenguis

el que diu aquest paper

És la prova que tu i jo no som més que simples clínex:

ens mantindran a la butxaca mentre siguem útils i

un cop usats

ens llençaran a la paperera

És la lògica del consum:

hem esgotat el suc

podem llençar l’ampolla

Etiquetas: poemes, immigració, immigrants

Per això, com més profundament

arreli l’amor en el teu cor

més endins l’ofegarà el dolor amb les seves aigües

Però planta que no arrela

no floreix

Ahora que, dos meses después de la aprobación de la ley de extranjería, se vuelve a hablar de reformarla, me gustaría hacer una propuesta a nuestros legisladores. Antes que nada, honorabilísimos, os saludo: Salaam Alaikum, la paz con vosotros, porque a mí hace ya tiempo que me abandonó.

La gente se queja. Los inmigrantes tienen los mismos derechos que nosotros, dicen, pero no es verdad. Evidentemente, tienen más. Lo puedo demostrar: si un inmigrante, después de huir de la policía durante unos cuantos años, de sufrir contratos denigrantes en el mercado negro, de ser mirado como delincuente por todos, de papelearse con una burocracia que muchas veces -no lo digáis; es un secreto- funciona a golpe de billete, si después de todo esto, repito, consigue demostrar un grado de arraigo suficiente, puede que le dejemos ser español. Sin embargo yo, como soy blanco, me veo discriminado de manera racista: nunca jamás un solo policía se ha interesado por mi identidad y, aunque es lo que siempre he deseado, no se me permite perder los papeles. El otro día lo probé y todos me miraron mal.

Mi propuesta es: para igualar los derechos, por favor, ¿no se me concedería la gracia de ser inmigrante, ni que fuera de manera temporal, hasta que haya demostrado mi grado de arraigo? Quizás así, al ver lo bien que me lo paso jugando a polis y cacos por las calles, al comprobar cómo una patrulla de uniformados me recibe a la salida del metro y se interesa por mi salud, al enterarse de que se me ha concedido alojamiento gratuito en uno de esos CIE tan modernos, mis amigos y parientes, que nunca me han creído, deseen probar también dicha experiencia.

Por favor, señores magistrados, es mi mayor deseo. Cuando me aprendí de memoria el número del carné de identidad dej&ea

Ah, hombres del Ahora, ¡desdichados!,

cambiasteis las estrellas por luces de neón.

¿Cómo pudisteis comprar el agujero que os ofrecía el vendedor?

¿Cómo pudisteis quitarle al mar la sal?

¿Cómo? ¿Cómo? ¿Cómo?

hoy os regocijáis, hundidos en la calma

de la ciudad, en profunda vigilia

de la que -