Bocins de nit

Els partits de dreta de la unió europea -conservadors, liberals, i nacionalistes- han promogut per majoria -i, tot sigui dit, amb l'aprovació del PSOE i molts dels grups d'esquerra- la que ja és coneguda a internet com a "directriu de la vergonya". Aquesta permetrà retenir -sinònim d'empresonar- immigrants indocumentats per un període de fins a 18 mesos amb el propòsit d'expulsar-los tot seguit de la UE. Fins ara, el període màxim de retenció a l'estat espanyol era de 40 dies. A més a més, aquell qui hagi estat expulsat tindrà prohibit de xafar fins passats cinc anys sòl europeu, pel que queda estigmatitzat a nivell internacional. Aquest procediment, critiquen diverses organitzacions d'ajuda humanitària, no és -com es vol fer creure- un mitjà per a millorar els procediments d'expulsió, sinó un sistema de control de poblacions, ja que, encara que de manera humanitària, s'està procedint a un procès de criminalització dels immigrants. Tot i això, la llei també esmenta l'obligatorietat de garantir l'assistència legal a aquells retinguts que no se la poden permetre. La mesura també afectarà a menors i demandants d'asil polític.

No penso fer una reflexió política sobre el tema, perquè crec que no cal, però m'agradaria tot i això fer-ne una de personal. No és el meu cas, perquè possiblement vaig nàixer massa aviat, però m'agradaria saber qui em consolarà a mi si un dia estimo un noi o una noia en situació irregular i, perquè ho permet una llei, l'empresonen, la jutgen, i l'envien a cinc mil quilòmetres d'aquí. M'agradaria saber-ho. I quina serà la moneda amb la qual em pagaran, é

Avui m’he adonat del poc que coneixem els poetes llatinoamericans. Germans en la llengua, però separats per l’oceà, no ens els ensenyen a classe de literatura, i això que n’hi ha de genials. Per això, començo una nova secció de Poetes desconeguts, amb el següent poema d’Almafuerte, pseudònim de Pedro Bonifacio Palacios, nascut el 1854 a l’Argentina, i que és qui m’ha dut la idea amb el sonet següent:

No te des por vencido, ni aún vencido,
no te sientas esclavo, ni aún esclavo;
trémulo de pavor, piénsate bravo,
y acomete feroz, ya mal herido.

Ten el tesón del clavo enmohecido
que ya viejo y ruin, vuelve a ser clavo;
no la cobarde estupidez del pavo
que amaina su plumaje al primer ruido.

Procede como Dios que nunca llora;
o como Lucifer, que nunca reza;
o como el robledal, cuya grandeza
necesita del agua, y no la implora...

Que muerda y vocifere vengadora,
ya rodando en el polvo, tu cabeza !

Trobareu més poemes d’Almafuerte a http://elguanche.net/notedesporvencido.htm

Ja que el meu passat article va despertar polèmica, us presentaré un personatge que he conegut avui i que representaria la segona raça del yinyan. Es diu Harry Haller, àlies El llop estepari, i està extret de la novela de Hermann Hesse que duu el mateix nom. És un paio estrany en tots els sentits de la paraula: no es suïcida per la curiositat de comprovar fins a quin punt és capaç de sofrir l’ésser humà; i a la vegada és l’únic -en aquesta societat en la qual només ens ho sabem passar bé entre el soroll i el batibull d’una discoteca, o amb obres de Picasso i Velázquez- capaç d’enamorar-se de la bellesa d’un mur de pedra, vell i abandonat, del barri antic de la ciutat.

El meu bon amic Hermann explica d’ell una cosa ben curiosa: té molts amics, i aquest és un dels seus problemes. I és que a ell ja li va bé, de tenir amistats, però aquest és precisament el problema -que són això: amistats. Per a un home que -ficant-se sempre de cap en allò que el fa patir- cerca una espiritualitat, una plenitut, més grans que les que aspira a tenir la classe burgesa a la qual admira i detesta, la qualitat de les seves relacions no l’omple. Ell vol algú amb qui aprofundir, amb qui arribar a compartir els racons més amagats de la seva ànima. Però això és impossible. És el seu destí. El destí que ell mateix s’ha buscat en el seu afany d’independència a qualsevol preu.

I això m’ha recordat una reflexió que vaig fer ja fa temps, sobre el tema, que em va fer devaluar la categoria de la major part dels meus coneguts: vaig pensar que, el que és

Hi ha dos tipus de persones:

Uns, practiquen la moderació. Com menys desitgen, més tranquils estan, perquè això els allunya del patiment. Potser no ho saben, però s'emmirallen amb Buda i Shoppenhauer. Són adults i racionals.

Uns altres, en canvi, prefereixen mossegar el fang durant una eternitat a canvi de breus estonetes de cel. Són els nens, l'home més enllà de l'home, els poetes.

Els primers no coneixen la sofrença; no coneixen la infelicitat. És per això que mai no seran feliços, realment

En el corazón tenía

la espina de una pasión;

logré arrancármela un día;

ya no siento el corazón.

1. Machado 

Ja no em vull alliberar

de la poesia escarlata

... Llegeix més... Lee más... Legu pli...

I repetiu-me un i un altre i un altre cop, que tot té un sentit

Perquè volent escoltar una cançó al youtube (eve of destruction) he vist tot d'imatges que fan estremir i m'omplen els ulls de llàgrimes: nens amb armes a la mà, foc, fum, desesperació, violència, tortura, i repressió dels qui s'hi oposen

sí, atreviu-vos a dir-me que tot això té un sentit només perquè ens ha tocat la bola de ser entre els més pijos del món

tot és un forat, un forat enorme

i repetiu-me un i un altre i un altre cop, que tot té un sentit

i si encara creieu n'hi ha un, veniu a Barcelona

i em dieu si el meu cervell ha estat dissenyat per un malvat o per un incompetent

Retiro l'article en el qual criticava l'expulsió d'un diaca de la parròquia de sant jaume per la seva suposada homosexualitat perquè m'han arribat altres informacions que s'han de contrastar. Realment, em vaig precipitar en escriure. Quan hagi aclarit la qüestió us el torno a penjat explicat.

 Disculpeu les molèsties

Nou col·laborador: Rafa

(és que et mereixies una rebuda més sonora, home) 

Des de la perspectiva de la mà podia veure tota la sala. Petita, blanca, neta i tancada. Com odiava l'estiu. Encara rai que no ens vam quedar a Tenerife, m'hagués mort de calor va dir ell. Tu sempre queixant-te, no entenc com no pots acostumar-te a lo que hi ha. Alguns donarien tot per lo que tu tens. En aquell moment vaig baixar la mà, no se per què la vaig mantenir tanta estona aixecada. Possiblement em feia mandra baixar-la. Ara torno. Vaig aixecar-me per anar a sentar-me a una altra habitació. El trajecte de l'habitació blanca a la de les rajoles color perla va ser interminable. Quan vaig entrar al passadís que donava a la sala de les rajoles color perla es va començar a sentir la Simfonia numero 5 de Beethoven. A la Marta sempre li havia agradat aquella peça. Quan em faltava molt poc per arribar a la sala de les rajoles color perla vaig trobar, en un altre passadís, la Mona, la gossa de la Marta. La gossa estava al final del passadís pensant cap on giraria, cap a l'esquerra o cap a la dreta. Finalment, després d'uns tres minuts llargs, va girar a la dreta. Donava igual cap a on girés ja que no tenia cap preocupació que la motivés a continuar per un cantó o per un altre. Va ser bastant curiós.

Finalment vaig arribar a la sala de les rajoles de color perla i m'hi vaig assentar. Vaig començar a fer lo que tocava mentres em vaig ficar a pensar en l'ultima frase que la Marta havia pronunciat: "Alguns donarien tot per lo que tu tens". Una frase curta però directa. Aquella frase es va clavar al meu pit i va

Sincerament, no sé a què venen expresions com la gran festa de la democràcia o la victòria de la ciutadania. Com més va, el vostre jove poeta de Bocins de Nit, socialista més-que-utòpic als 14, d'esquerres i independentista (dels de debò) als 16, internacionalista i barallat amb la divisió tradicional entre dreta i esquerra als disset, ara (19) que -per fi- pot votar i, per tant, decidir -ui com!- el futur del seu -tot i no el vaig fer jo!- país, resulta que té una desgana enorme. I no és culpa del mal de panxa que em corrompia la consciència aquest matí.

Que si és un deure més que un dret, que si després no et queixis si les coses no t'agraden, que si estàs en un sistema (Nietzsche, Sartre, Marx, sabeu que la frase no és meva) i t'has d'implicar en ell, que si és la nostra manera de canviar el món, que si (by Anakrutter, que és cristiana) Jesús ho faria, que si va costar molt d'esforç als nostres iaios (jo no els ho vaig pas demanar!), que si no hi vas ellos vuelven (típic argument de la por), que si el Rouco aquell diu que hi vagis, que si no mataran Catalunya, que si tal, que si qual... Però a mi, com més parlen -no enraonen, parlen- més me'n treuen les ganes.

I mira que m'hi esforço, no anéssiu ara a creure! Però escolto els debats, i aquesta genteta em pren per ruc; llegeixo els diaris, i veig que els nostres futurs dirigents canvien el seu projecte com qui canvia de samarreta; hi ha un atemptat, i entre condemna i condemna et renten el cap -i, contràriament al que es sol dir, no només són els del PP, els manipuladors.

M'interesso pels programes dels partits, i cap d'ells no em conv

Tots volem canviar-ho tot. El capitalisme crea desigualtats econòmiques amb els països del tercer (i del primer) món!, cridem als quatre vents. La justícia del país està corrompuda!, els polítics no saben fer la seva feina!, mira la pobresa al teu voltant!, cobra més el músic que duu la felicitat a base de CDs i concerts milionaris que el que la regala a tot déu pel carrer!, els funcionaris són uns incompetens!, els professors no saben ensenyar!, l'Església són uns vells carques!, la policia uns covards o uns maltractadors segons el dia!, els carrers estan bruts!, el canvi climàtic truca a les portes!, al Parlament es diuen el nom del tossino!, els carrers estan bruts!, (i no ens en recordem del que cobra el Ronaldinyo perquè ja hi estem massa acostumats)!, i acabem dient...

CAL UN CANVI! CAL UN CANVI! (i jo sóc el primer en proclamar-ho, i ho mantinc)

però ara ve el "però":

Què fem, nosaltres, per provocar aquest canvi? Ah!, diu un, si jo fos el president, però no el sóc... Oh!, s'exclama l'altre, si la gent m'escoltés, però no m'escolta... Uh!, dic jo, si és que ja faig moooolt, mira aquest article, mira com critico... i ens quedem tan tranquils.

DONCS NO! Si menys no, reconeguem-ho: som uns revolucionaris d'opereta (demano perdó a les seves sensibles sensibilitats sensibilitzades: sóc un revolucionari d'opereta). Molt parlar, sí, però no només amb paraules es fa la poesia, i la revolució es duu al cor, no a la punta dels llavis (i es per això que mai no n'hem fet cap en aquest país de mals oradors). Així no canviarem res de res, perquè el sense sostre de la foto de la meva entrevista a