Bocins de nit

Hi ha dos tipus de persones:

Uns, practiquen la moderació. Com menys desitgen, més tranquils estan, perquè això els allunya del patiment. Potser no ho saben, però s'emmirallen amb Buda i Shoppenhauer. Són adults i racionals.

Uns altres, en canvi, prefereixen mossegar el fang durant una eternitat a canvi de breus estonetes de cel. Són els nens, l'home més enllà de l'home, els poetes.

Els primers no coneixen la sofrença; no coneixen la infelicitat. És per això que mai no seran feliços, realment

En el corazón tenía

la espina de una pasión;

logré arrancármela un día;

ya no siento el corazón.

1. Machado 

Ja no em vull alliberar

de la poesia escarlata

... Llegeix més... Lee más... Legu pli...

I repetiu-me un i un altre i un altre cop, que tot té un sentit

Perquè volent escoltar una cançó al youtube (eve of destruction) he vist tot d'imatges que fan estremir i m'omplen els ulls de llàgrimes: nens amb armes a la mà, foc, fum, desesperació, violència, tortura, i repressió dels qui s'hi oposen

sí, atreviu-vos a dir-me que tot això té un sentit només perquè ens ha tocat la bola de ser entre els més pijos del món

tot és un forat, un forat enorme

i repetiu-me un i un altre i un altre cop, que tot té un sentit

i si encara creieu n'hi ha un, veniu a Barcelona

i em dieu si el meu cervell ha estat dissenyat per un malvat o per un incompetent

Retiro l'article en el qual criticava l'expulsió d'un diaca de la parròquia de sant jaume per la seva suposada homosexualitat perquè m'han arribat altres informacions que s'han de contrastar. Realment, em vaig precipitar en escriure. Quan hagi aclarit la qüestió us el torno a penjat explicat.

 Disculpeu les molèsties

Nou col·laborador: Rafa

(és que et mereixies una rebuda més sonora, home) 

Des de la perspectiva de la mà podia veure tota la sala. Petita, blanca, neta i tancada. Com odiava l'estiu. Encara rai que no ens vam quedar a Tenerife, m'hagués mort de calor va dir ell. Tu sempre queixant-te, no entenc com no pots acostumar-te a lo que hi ha. Alguns donarien tot per lo que tu tens. En aquell moment vaig baixar la mà, no se per què la vaig mantenir tanta estona aixecada. Possiblement em feia mandra baixar-la. Ara torno. Vaig aixecar-me per anar a sentar-me a una altra habitació. El trajecte de l'habitació blanca a la de les rajoles color perla va ser interminable. Quan vaig entrar al passadís que donava a la sala de les rajoles color perla es va començar a sentir la Simfonia numero 5 de Beethoven. A la Marta sempre li havia agradat aquella peça. Quan em faltava molt poc per arribar a la sala de les rajoles color perla vaig trobar, en un altre passadís, la Mona, la gossa de la Marta. La gossa estava al final del passadís pensant cap on giraria, cap a l'esquerra o cap a la dreta. Finalment, després d'uns tres minuts llargs, va girar a la dreta. Donava igual cap a on girés ja que no tenia cap preocupació que la motivés a continuar per un cantó o per un altre. Va ser bastant curiós.

Finalment vaig arribar a la sala de les rajoles de color perla i m'hi vaig assentar. Vaig començar a fer lo que tocava mentres em vaig ficar a pensar en l'ultima frase que la Marta havia pronunciat: "Alguns donarien tot per lo que tu tens". Una frase curta però directa. Aquella frase es va clavar al meu pit i va

Sincerament, no sé a què venen expresions com la gran festa de la democràcia o la victòria de la ciutadania. Com més va, el vostre jove poeta de Bocins de Nit, socialista més-que-utòpic als 14, d'esquerres i independentista (dels de debò) als 16, internacionalista i barallat amb la divisió tradicional entre dreta i esquerra als disset, ara (19) que -per fi- pot votar i, per tant, decidir -ui com!- el futur del seu -tot i no el vaig fer jo!- país, resulta que té una desgana enorme. I no és culpa del mal de panxa que em corrompia la consciència aquest matí.

Que si és un deure més que un dret, que si després no et queixis si les coses no t'agraden, que si estàs en un sistema (Nietzsche, Sartre, Marx, sabeu que la frase no és meva) i t'has d'implicar en ell, que si és la nostra manera de canviar el món, que si (by Anakrutter, que és cristiana) Jesús ho faria, que si va costar molt d'esforç als nostres iaios (jo no els ho vaig pas demanar!), que si no hi vas ellos vuelven (típic argument de la por), que si el Rouco aquell diu que hi vagis, que si no mataran Catalunya, que si tal, que si qual... Però a mi, com més parlen -no enraonen, parlen- més me'n treuen les ganes.

I mira que m'hi esforço, no anéssiu ara a creure! Però escolto els debats, i aquesta genteta em pren per ruc; llegeixo els diaris, i veig que els nostres futurs dirigents canvien el seu projecte com qui canvia de samarreta; hi ha un atemptat, i entre condemna i condemna et renten el cap -i, contràriament al que es sol dir, no només són els del PP, els manipuladors.

M'interesso pels programes dels partits, i cap d'ells no em conv

Tots volem canviar-ho tot. El capitalisme crea desigualtats econòmiques amb els països del tercer (i del primer) món!, cridem als quatre vents. La justícia del país està corrompuda!, els polítics no saben fer la seva feina!, mira la pobresa al teu voltant!, cobra més el músic que duu la felicitat a base de CDs i concerts milionaris que el que la regala a tot déu pel carrer!, els funcionaris són uns incompetens!, els professors no saben ensenyar!, l'Església són uns vells carques!, la policia uns covards o uns maltractadors segons el dia!, els carrers estan bruts!, el canvi climàtic truca a les portes!, al Parlament es diuen el nom del tossino!, els carrers estan bruts!, (i no ens en recordem del que cobra el Ronaldinyo perquè ja hi estem massa acostumats)!, i acabem dient...

CAL UN CANVI! CAL UN CANVI! (i jo sóc el primer en proclamar-ho, i ho mantinc)

però ara ve el "però":

Què fem, nosaltres, per provocar aquest canvi? Ah!, diu un, si jo fos el president, però no el sóc... Oh!, s'exclama l'altre, si la gent m'escoltés, però no m'escolta... Uh!, dic jo, si és que ja faig moooolt, mira aquest article, mira com critico... i ens quedem tan tranquils.

DONCS NO! Si menys no, reconeguem-ho: som uns revolucionaris d'opereta (demano perdó a les seves sensibles sensibilitats sensibilitzades: sóc un revolucionari d'opereta). Molt parlar, sí, però no només amb paraules es fa la poesia, i la revolució es duu al cor, no a la punta dels llavis (i es per això que mai no n'hem fet cap en aquest país de mals oradors). Així no canviarem res de res, perquè el sense sostre de la foto de la meva entrevista a

La Caterina i el Josep Manel m'han concedit el premi d'Arte y Pico, que podeu veure aquí a l'esquerra. Us estic molt agraït! M'ha fet il·lusió!

No el passo a més gent perquè (la veritat) crec que tothom que conec el té. Però si quedava algú...

Una abraçada ben forta a tots i totes...

Atenció, atenció! Obriu bé els ulls, perquè esteu a punt de llegir el que em penso que és el primer poema escrit en una llengua. Sí, sí, senyores i senyors, davant de tots vostès, la traducció (no sé si la primera publicada) al català del poema Ho, mia kor', de Zamenhof, escrita per jo mateix amb molt d'esforç (encara que es perd moltísim, per diferències estructurals de les llengües). Us deixo també una adreça per si el voleu sentir musicat pel grup Merlin: http://www.musicexpress.com.br/Artistas/Merlin/Ho!%20Mia%20Kor'!/Ho!%20Mia%20Kor'!.mp3

Ho, mia kor', ne batu maltrankvile,
el mia brusto nun ne saltu for!
Jam teni min ne povas mi facile,
ho, mia kor'!

Ho, mia kor'! Post longa laborado
ĉu mi ne venkos en decida hor'?
Sufiĉe! trankviliĝu de l' batado,
ho, mia kor'!

Oh, cor meu, no bateguis intranquil,

no vulguis saltar fora del meu pit!

Ja no em puc mantenir amb facilitat,

oh, cor meu!

Oh, cor meu! Després

Don Bartomeu somrigué. En Roc i n'Elena feia una bona estona que se n'havien anat, i ell s'havia quedat amb la lloba, la qual encara necessitava molta atenció i un parell d'injeccions. Per sort, la ferida no era greu. Més aviat al contrari, el perill consistia en els cadells. Què farien, ara, privats de la mare? Perquè alguns veïns se n'encarregaven, però... una mare ferida pot fer embogir qualsevol. O és que us crèieu que només els humans tenen sentiments? A més, per a folls, aquests que veuen l'esperit d'en Valentí vagant pel bosc... Entre això, no sé quines històries de gavardines, i la lloba, o es convertia ell també en inventor de somnis, o se n'anava a la rourera d'ermità... Perquè don Bartomeu era home de ciència, realista, i no podia creure's qualsevol cosa. Només faltaria, ara! Imagina't si s'hagués empassat allò de... No!, però ara era diferent... Aquest cop, hi havia quelcom amagat, entre les glans i les fulles ovalades. Dirigí la mirada vers la mare lloba. Ah, si tu poguessis parlar! Un pensament se li ficà ben endins de la matèria grisa. I si l'utilitzés per a resoldre l'enigma? Però no. Com fer-ho? És impossible. Un llop ha nascut per viure en llibertat. Impossible. Impossible...

Al fons de tot del calaix més dissimulat de la taula del consultori, el peus-a-terra de don Bartomeu guardava la seva única temptació. Plató ho va dir: no convé deixar entrar els poetes a la polis, però una miqueta de vi de tant en tant no fa cap mal, i el metge agafà la seva vella antologia poètica. L'obrí a l'atzar. Mai no havia cercat un poema en concret, però, per alguna misteriosa raó -i que ningú